Mares de ningú

La dona d'algú

El que més greu em sap és haver sigut tanta mare, tanta i tanta mare

| 11/05/2017 a les 22:12h
Especial: Mares de ningú
Arxivat a: Cambres pròpies, conte, Mares de ningú

Foto: Kris Kesiak


Ja ho dic jo, que el pitjor de la vida no és el temps, que passa com si res, que el pitjor de la vida és el cansament, que una passa tota la vida cansada, i quan toca descansar, ja s'ha de morir. Això és el que menys m'agrada de viure, el cansament, com passa un dia rere l'altre, i un altre i un altre, i la casa t'esgota, perquè vas rentant roba, i endreçant les coses del dia a dia, i vas fent els plats i els dinars, i fent i desfent els llits, i arriba un moment que ja no pots més, que la vida et té consumida, i vols descansar, vols dormir, i ni tan sols dormir t'allibera d'un cansament que et tindrà esclava tota la vida, i quan dius, va, ja són els nens fora de casa, llavors ja no et queden forces per fer res. Tens fills i no pots estar per ells perquè necessites fer feina per poder alimentar-los, i quan els hi pots dedicar temps perquè s'alimenten sols, ja són massa grans i ja no et volen, t'arraconen, i llavors tens els néts, i els hi pots dedicar temps i són petits i et volen i no ets tu qui els alimenta, i llavors tu ja no tens l'agilitat per fer el burro, que és l'única cosa que volen fer els nens. És trista, la vida, si te la mires una mica. I és cansada.  

Ara que puc tenir amb el meu home la intimitat que no he tingut mai, ens mirem i som desconeguts, i tot allò que no podia comprar perquè no tenia diners, ara no ho puc menjar perquè diners sí que en tinc, però el metge ens ho prohibeix gairebé tot, que en són de pesats, els metges, però se'ls hi ha de fer cas, perquè la vida és trista i és cansada, però ens hi atansem com si fos un miracle, i fa pena morir-se, però per por al dolor, penso, perquè si t'ho pares a pensar... quin descans, la mort.
 
El que més greu em sap és haver sigut tanta mare, tanta i tanta mare, perquè m'hi he deixat la pell, l'ànima, i si havia de ser una sola cosa a la vida, perquè de vegades la vida t'obliga a triar-ne una sola, sempre he triat ser mare, i de cop els fills, fills meus, ja no et necessiten, et necessiten d'aquella manera que... millor lluny, i llavors et quedes que ja no ets mare de ningú, tens uns fills que van pel món, cansant-se de la mateixa vida que tu, però amb un altre ànim, i llavors t'han tret allò que tu vas triar com a única cosa, vols ser la mare d'algú, fer la vida per a algú, i llavors només et queda el teu home, i te'l mires i penses, on coi t'havies ficat tot aquest temps?, perquè durant els anys que has sigut mare, no se sap com, has deixat de ser dona, la dona d'algú, i de cop tens un marit... però no tens res.

COMENTARIS

nomes mare
monne, 23/02/2015 a les 20:36
+7
-1
O ets tan mare que deixes de ser donaiu perds fins i tot el marit
la dona d.algu
Anònim, 23/02/2015 a les 20:46
+14
-0
una mica trist...pero amb quatre paraules descriu tota una vida ..
no tanta mare tanta mare, pero em sembla q en el fons...totes ens sentim una mica aixi
il.lusio
Txaro, 23/02/2015 a les 20:50
+21
-1
Es un relat magnific i trist, tanta i tanta gent ha sofert per criar els fills , per posar menjar a taula , per educarlos .Jo soc una mare treballadora que m.he deixat la pell , treball, familia, casa pero ara que veig els meus fills ja grans i que ja han volat penso que no estic cansada, que ha valgut la pena i penso continuar amb il.lusio per poder gaudir dels nets i com no de les meves aficions .Soc afortunada i dono gracies pels moment bons i dolents que he viscut . Aixo demostra que encara estic i em sento molt viva i plena de joia.20
Dona i prou
MartinaH, 23/02/2015 a les 20:53
+30
-0
Tant buscar ser dona d'algú i esmerçant-te tant en la tasca de ser la millor dona d'algú, quan simplemet hauries d'haver estat dona. Dona de ningú, dona i prou. Dona.
potser totes les mares es senten així
Anònim, 23/02/2015 a les 20:57
+9
-0
Jo no sóc mare, si no filla, i neta, i encara que es trist, pero tambè cert.
Els fills hauriem d'ajudar a les mares a ser més dones (quan som conscients) i no tan mares.
Encara que, potser, quan una es mare, vol ser mare, mare.

un relat trist pero preciòs.
Tota una vida
Agnés, 23/02/2015 a les 21:09
+5
-0
La meva sogra em va dir als 80 anys , un temps despres de quedar vídua , que en la seva vida mai s'havia sentit tan lliure com aleshores. Una mica trist oi?. Sempre amb algú, va viure amb els pares, de casada amb uns cunyats i els sogres, despres fills, marit, al final tambe es va ocupar dels pares vells, i així fins que es va morir el marit .
Tota la vida dedicada a la familia, a la casa, a treballar pq els fills estudiessin ...eren i encara hi ha moltes dones esclaves dels demés.
Es una entrega gratuita
Anònim, 24/02/2015 a les 08:17
+4
-1
Fa temps que m'edono que per mi,després de la situació que estem vivin tant descebedora ,el tot es la família i m'alegro d'haver-hi dedicat la vida. Que hi ha més important que els fills? Es una entrega gratuita!
Persona
Maritxunorazoaz, 24/02/2015 a les 11:31
+7
-0
Tota la vida he volgut ser independent, persona i dona. He treballat moltíssim, també he gaudit de la vida però ara que ja tinc data de caducitat, ja no soc independent, torno a ser filla amb la mare molt gran i malalta... Quan s'acabii aquesta tasca, potser demanaré una prorroga...
comodins
maria del carme farran martí, 24/02/2015 a les 16:27
+13
-0
Totes les dones de la meva familia han ajudat, primer als pares, després als fills i finalment als néts: han estat uns comodins de primera magnitut.Els homes no,ells han viscut lliurement sense tantes renúncies personals.La condició de dona ha estat,fins ara, molt sacrificada i, aquest relat n'és fidedigne.
El cec que hi veu
Anònim, 24/02/2015 a les 21:16
+5
-0
Que trist m'ha semblat que una persona pugui expressar en paraules una vida que li ha se't esclava, com he sentit el dolor adonant-me que, realment, hi han ulls molt cecs. Aquestes paraules són una prova que es fica en el present que ara mateix viu cadascú, ajudant a aquell qui ho llegeix que faci la seva pròpia elecció sobre si algun dia vol arribar a dir mai que no se sent mare dels seus fills. Penso i espero continuar pensant sempre, que les vides de cada persona són encadenades perquè nosaltres fem que sigui així. Cadascú és propietari del seu propi cos, de la ment, dels seus actes i les seves seguides conseqüències. Llavors, com no es pot dir que la vida se t'ha set esclava, perquè has sigut tu mateix. És la persona qui camina, qui decideix, qui vol aferrar-se d'una cosa bona, i allunyar-se del dolor i el sofriment. Arriba un punt que, al plantejar-se una cosa així, potser és el moment de fer una elecció que és només nostra i que ens portarà, directament, a allò que volíem. No faltar veure res amb els ulls perquè tot està al nostra davant, i encaminar-s'hi o no ja és cosa de les passes de cadascú. És més feliç el cec que camina somrient, que aquell qui veu mirant a terra.
la dona d.algu.
susana gil mico., 02/03/2015 a les 08:04
+1
-0
Es una bona reflexio.tristisima pero veritable ,com a molts, es aixi treballas.i vius per donar.ho tot.als fills.pasant el anys.i estas agotat.continuas donant. Pero menys.ja no es pot de vegafes moltas per la economia.i pet las forçes fisicad que van minvant.Pero aqui i enyra la amistat. I els llibres.i la naturaleça.i el mar. Estan al nostre costat i ajudant i molt...parlant passejant .llegint i escribint. Anims no estem sols.
Trist i preciós
Anònim, 14/03/2015 a les 15:05
+3
-0
Com es pot fer d'un text tan trist una cosa tan preciosa? Moltes gràcies, Jenn.
reflexió
Anònim, 12/05/2017 a les 12:41
+4
-1
Un relat maco. Fet en clau trista. La mateixa realitat la podries descriure amb plenitud.
Ho dones tot pels fills, però ho dones de gust. Forma part de la teva felicitat. Decideixes lliurement si tens fill i quants en tens. Saps quin grau d'implicació en tindrà l'home. Si és actualment, els dos ho decideixen lliurament.
I al final, els dos se n'adonen que els dos els hi agrada tenir fills però als homes en tenen una necessitat inferior al de les dones. No els disfruten tan com les dones. Els dos se n'adonen que ja no és tema cultural (allò que ho volen atribuir a masclismes). Sinó que com a mamífers que som, la natura (Déu si sou de religió), ens ha donat uns instints i necessitats diferents.
Al final, si decideixen tenir fills i que algú faci menys hores a fora per tenir cura de les criatures quasi sempre és la dona, algunes directament ho prefereixen així. Altres potser no però no els hi ve tan gros com l'home i ho detecten els dos.
Però llavors vindran les de l'odi a l'home que ploraran perquè ells no fan el 50% de la criança de les criatures.
Uffff
Anònim, 12/05/2017 a les 23:28
+6
-1
És cert que de vegades et poden venir al cap aquests pensaments... i certament que estem cansades i s'acosta el final i no descanses, però em sembla un relat molt pessimista, mancat d'il.lusió per la feina feta i la que encara queda fins que quedi un alè de vida. I tu, que ho descrius tens un company, encara que desconegut. N'hi ha que no en tenim de company, i hem hagut de seguir les mateixes lluites en solitari, prenent decisions unilaterals, i anem endavant. Mira tot el que has fet!!! No pas allò que no has fet. No som éssers individuals. Formem part d'un engranatge familiar. Davant les dificultats, de qui et refiaràs sinó que de la família. No ens ensenyen a viure a cap universitat. La vida mateixa et va obrint el camí i depèn de tu que ecullis un camí o un altre. Només de tu!!! Tens el que has volgut. Podies haver escollit un altre camí. D'altres ho fan. I han estat més feliços????
Vull trencar una llança per les que hem viscut estressades, cansades i atrafegades, perquè la vida ha estat plena, pleníssima. Somriu!! I endavant!!!
Una gran veritat
Anónim, 13/05/2017 a les 00:12
+4
-0
Moltes gràcies Jenn, per descriure amb tant acert i tanta clarividéncia com em sento ara mateix. Sens dubte penso que tenir fills (jo per circumstancies només n'he tingut un), es el millor que et pot passar, es l'amor mes incondicional que hi ha. Ho vius amb intensitat i molta felicitat. Sovint recordo quan era petit i només volía la mare i tot ho compartía amb mí. Només tinc la pena de haver dedicat la meva vida a criarlo i ara que ja es independent no pensa amb la mare. I em sap greu que només es dongui compte del amor de la mare, quan un dia vulgui trucar-la per que necessita alguna cosa i sigui conscient per primera vegada que la mare ja no es allá. I per suposat quan tingui els seus propis fills sabrá realment que es ser pare. Que quedi clar que no vull agraiment material només que de tant en tant tingui un segon per preguntar: mare estás bé?. Amb aixó em sentiría ben pagada. Perqué de la mare ningú es preocupa de si es troba bé, ella sempre es allá sense queixarse per no enmoinar. Sens dubte els homes no viuen aquest sentiment amb la mateixa intensitat, no senten aquest buit que sentim les mares. Potser l'error es nostre per no viure per nosaltres mateixes, sempre pensant en el benestar dels teus. I la parella quan marxa el fill es una desconeguda. Es veritat que la vida es masa curta. Pero com diu en Serrat "La vida iba en serio".
Uffff
Anònim, 13/05/2017 a les 01:02
+1
-1
És cert que de vegades et poden venir al cap aquests pensaments... i certament que estem cansades i s'acosta el final i no descanses, però em sembla un relat molt pessimista, mancat d'il.lusió per la feina feta i la que encara queda fins que quedi un alè de vida. I tu, que ho descrius tens un company, encara que desconegut. N'hi ha que no en tenim de company, i hem hagut de seguir les mateixes lluites en solitari, prenent decisions unilaterals, i anem endavant. Mira tot el que has fet!!! No pas allò que no has fet. No som éssers individuals. Formem part d'un engranatge familiar. Davant les dificultats, de qui et refiaràs sinó que de la família. No ens ensenyen a viure a cap universitat. La vida mateixa et va obrint el camí i depèn de tu que ecullis un camí o un altre. Només de tu!!! Tens el que has volgut. Podies haver escollit un altre camí. D'altres ho fan. I han estat més feliços????
Vull trencar una llança per les que hem viscut estressades, cansades i atrafegades, perquè la vida ha estat plena, pleníssima. Somriu!! I endavant!!!
De vegades...
Marina marona, 13/05/2017 a les 01:30
+1
-0
Cert, de vegades ens sentim aixi, no al final no, sinó en el camí, aquest camí llarg de ser mare, té tota la raó, poder no hauria d'haver estat tan mare i delegar, de vegades no en sabem.
Tampoc no ens ensenya ningú...
De vegades son els propis fills qui ensenyen a no ser tan mare, cuidet sigues feliç, no deixis de banda totes les teves aficions, si ets feliç els fills també ho son i el company i pare també, jo soc molt mare pero també m'estimo prou com per no oblidar-me de qui soc, i aixó ho hem de transmetre als fills perqué no s'oblidin ,quan ells siguin pares i mares també.
Homes
Anònim, 13/05/2017 a les 12:50
+0
-0
Soc home i pare i també em canso.
La vida
M.Helena Cortada, 13/05/2017 a les 13:27
+3
-0
Es veritat com la vida mateixa.
La vida de la dona es sacrificada i no compensa.
De fet no vivim la nostre propia vida sino la vida dels altres,marit company fills nets....
Es trist....20
mare
kerukerus , 13/05/2017 a les 14:28
+1
-0
MMagnífic escrit, real com la vida. Real com el cansament
Persona
Montserrat Olivella Nadal, 13/05/2017 a les 18:40
+0
-0
Cert el que diu pero per sobre de ser mare, filla, dona d'algu, avia, professional, cal ser persona. Una dona i aixo justifica tota una vida apendre fins l'ultim dia, viure la trajectoria de la vida com un regal, per molt q cansi cada dia es una oportunitat i si has tingut la sort de poder fer el cami amb el teu company de vida has tingut sort!
Cert i trist
Sandra Freijomil, 15/05/2017 a les 12:15
+0
-0
Un reflex cert i trist sobre la vida mateixa però cal lluitar i buscar al·licients perquè aquest cansament no ho abraci tot.


FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona posa en valor la rajola hidràulica i el seu ús durant el modernisme
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull tres conferències sobre història i clima
Imatge il·lustrativa
Una exposició de la Diputació de Barcelona mostra la relació entre la natura i l'arquitectura
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència
Imatge il·lustrativa
Un curt animat nadalenc sobre les prioritats vitals