El perímetre d’intimitat

Va aixecar la vista del pòsit de cafè de la tassa, un punt on havia intentat diluir sense èxit la tensió del moment, i la va veure

| 23/01/2015 a les 09:19h
Arxivat a: Passadís

Neus Martín Royo


Esperava algú que trigava a arribar. L'inquietava haver d'esperar. I la sensació de sentir-se observat en el seu desfici per alguna de les tres o quatre persones que ocupaven les altres taules del bar encara el neguitejava més.

Jugava amb la cullera del cafè provocant una dringadissa tensa en fer-la picar amb la tassa trencant el silenci del local, estrany en aquelles hores, una banda sonora encara més anguniosa per aquella espera absurda. Evitava fixar la mirada en la porta d'entrada a l'establiment per no donar una major sensació d'estar nerviós; però ho estava, i molt.

–Esperes algú?

Va aixecar la vista del pòsit de cafè de la tassa, un punt on havia intentat diluir sense èxit la tensió del moment, i la va veure. Era una noia jove, no gaire alta, amb unes notòries corbes sota la brusa, cabellera curta i rossenca, somriure franc, fins i tot una mica divertit, i unes ulleres de pasta que li atorgaven un interès afegit; una dona d'aquelles que agraden més conforme es van mirant. Per la manera com l'havia abordat podia fer l'efecte que, o li anava a demanar alguna cosa, motiu pel qual havia d'estar alerta perquè es podia tractar ben be d'una estafadora, o li anava a oferir els seus serveis, i llavors es tractava d'una prostituta. Però no feia cara ni d'una cosa ni de l'altra.

Li va llegir el pensament.

–No tinguis por que no et penso ni robar ni violar, va dir-li amb un somriure ample que li va dibuixar una cara excessivament rodona.

–Llavors?

-Només busco algú amb qui compartir un cafè. Estar sol en un bar un dia de pluja és d'una crueltat terrible. I tu i jo ho estem, oi?

–Bé, jo estic esperant algú.

–Jo també, però no crec que vinguin cap dels dos. Plou massa per sortir al carrer. Puc seure?

Era massa tard per dir-li que no, sense saber com aquella jove de nom desconegut havia envaït sense remei el seu perímetre d'intimitat. I ara que s'havia assegut i tots dos es miraven als ulls, va tenir la sensació que la delicada línia roja que havia teixit durant anys al seu voltant per evitar que ningú se li acostés prou com per arribar a no poder suportar la seva absència, s'estava fonent com el sucre al fons de la tassa.

Van demanar dos cafès. Va seguir plovent i ningú no va entrar al bar. El temps passava.


* Aquest és un dels textos del catàleg de l'exposició «Objectes perduts», de la pintora Neus Martín Royo, que es pot veure del 23 de gener al 24 de febrer del 2015 a la Sala Parés de Barcelona (carrer Petritxol, 5).

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació "la Caixa" i RNE convoquen un premi de relats per a majors de 60 anys
Imatge il·lustrativa
El museu ofereix visitar gratuïtament la seva nova exposició
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa reprèn el cicle de xerrades divulgatives «Live Talks»
Imatge il·lustrativa
El festival ofereix gaudir les seves activitats de manera presencial i també virtual
Imatge il·lustrativa
Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat
Imatge il·lustrativa
Una campanya denuncia l'experimentació en animals
Imatge il·lustrativa
Un vídeo delata com els infants creixen amb prejudicis de gènere
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»