L'exquisidesa està servida

En els personatges de «Dansa de les ombres felices» d'Alice Munro hi ha un batec i un impuls de llibertat, d’inconformitat

Nois i noies

| 11/11/2014 a les 16:37h
Especial: Lectures
Arxivat a: Biblioteca
Seria injust que, si us agrada llegir, passéssiu per aquesta vida sense haver assaborit les històries d’Alice Munro. Les exquisideses haurien d’estar a l’abast de tots nosaltres, i com que Club Editor publica Dansa de les ombres felices i Dolors Udina en tradueix el llenguatge concís i líric sense perdre ni un gram de l'accessibilitat i intensitat que evoca Alice Munro a cada relat, l’exquisidesa està servida. Aviso, no vull ser traïdora: equipeu-vos bé, perquè narrar les complexitats i la profunditat emocional de persones o personatges ordinaris no deixa indiferent, i trobar engrunes d’un mateix en les intimitats dels altres fa que passar les pàgines tingui un pes específic. En finalitzar cada relat, ens cal una estona per posar ordre al petit caos intern que desencadena el fet de veure’ns des de fora.
 
Alice Munro, a qui van guardonar amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2013, va escriure aquest recull l’any 1968; eren els seus primers contes, però aquest apunt cronològic no és res més que una data biogràfica, en cap cas es tradueix en immaduresa o en manca d'estil. D'aquests contes en neix una empremta única i memorable que ennobleix el gènere i el posa en el pedestal que es mereix. No tothom té la capacitat d'aquesta autora per comprimir, en la brevetat i la concisió que requereix el relat curt, vides senceres o subtileses com estats d’ànim o canvis d’humor.
 
Els quinze relats de Dansa de les ombres felices tenen lloc generalment en una zona rural d’Ontario, Canadà, on l’escriptora ha viscut gran part de la seva vida. En aquestes històries, els personatges, gairebé tots femenins i força joves, alguns d’ells encara menors, desfilen per un món ben conegut per l’autora: el de les granges, els negocis familiars, les botiguetes, la terra, el de les tafaneries, el de criar fills, de les primeres pors adolescents, el món de distingir clarament què li toca fer a un nen i què a una nena. I és en aquest entorn aïllat, provincià, obsolet i amb dosis d’una intriga emocionalment inquietant, on Munro troba el marc idoni per explorar temes com l’amor i el sexe, el fer-se gran, les relacions familiars o les diferències de classe i gènere. Aquests temes, i aquí és on Munro fa les delícies dels que ens agrada llegir entre línies, li serveixen per anar una mica més enllà i fer-nos entendre que aquests personatges atrapats dins la gàbia de la vida domèstica i el conservadorisme acaben comprenent que són versions destenyides d’ells mateixos; en tots ells hi ha un batec i un impuls de llibertat, d’inconformitat.
 
Estilísticament parlant, la canadenca no és gaire amiga de la mecànica i la tècnica que, en teoria, exigeix un conte; afortunadament, les seves pinzellades plenes de personalitat ofereixen una narrativa sense finals endreçats ni progressions lògiques, i és que els seus contes són infinitament lliures; una té la sensació que aquesta “mestressa de casa que troba temps per escriure relats”, tal com deia d’ella la premsa en els seus inicis, porta a l’extrem el fet d’haver-se’n sortit i, amb una perspicàcia psicològica impressionant, es serveix dels seus personatges per a dur a terme una petita venjança a través de les notes autobiogràfiques que afloren aquí i allà.
 
Tractar la imperfecció de la vida, disseccionar còctels d’emocions amb paraules precises i aquesta capacitat d’observar amb deteniment converteixen els contes d’Alice Munro en granades que van directes al cor. No són els fets ni les accions el que fa que tot estelli en un moment donat: són els detalls reveladors, que copsem com a èpics i importants; és només un moment concret, que ens desestabilitza com a lectors, ens sorprèn i ens deixa astorats.
 

*La cirereta:
    —Acaba’t el sopar —em va dir la Mary, inclinant-se damunt meu. Vaig trigar una estona a adonar-me que ja no li tenia por—. Mira-la —va dir—. Té els ulls que li surten del cap amb tot el que ha fet i vist. ¿També li ha donat whisky, a ella?
    —Ni una gota —va dir el pare, i em va mirar de fit a fit. Com els nens dels contes de fades que han vist els seus pares fer pactes amb desconeguts aterridors, que han descobert que els nostres temors no es basen sinó en la veritat, però que tornen tan frescos d’una escapada meravellosa i agafen el ganivet i la forquilla amb humilitat i bones maneres, preparats per viure feliços per sempre... com ells, enlluernada i rica en secrets, no vaig dir ni una paraula.
 
 
Títol: Dansa de les ombres felices
Editorial: Club Editor
Autora: Alice Munro
Traductora: Dolors Udina
Primera edició: octubre 2014
Pàgines: 314
Preu: 22,90€

Aquí podeu llegir sencer «Nois i noies», un dels relats del recull.
 

Foto: Europa Press

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Casa Elizalde acull la mirada de fotògrafes professionals i aficionades
Imatge il·lustrativa
L'Editorial Barcino presenta la nova versió de l'última de les grans cròniques catalanes medievals
Imatge il·lustrativa
La festa de la literatura en català torna un any més a l'avinguda de la Catedral
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural celebra la primera edició del FES
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
Polanski, el cinema musical, brasiler, jueu i del món àrab protagonitzen l'inici del curs cinèfil
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que deia que «amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen»
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer