L'última aventura de Pumby

Va ser un dels personatges més famosos per a la infància dels cinquanta i seixanta: inofensiu, sí, però imaginatiu i vibrant com pocs

| 23/10/2014 a les 12:05h
Especial: Còmic
Arxivat a: Biblioteca

 
Els seguidors de darrera fornada que consumeixen de manera selectiva allò que en diem novel·les gràfiques sovint n’ignoren els precedents. I els nostres precedents es remunten a començament del segle XX. Acabada la guerra del 36 –del 36 del segle passat, horror!–, la producció privada de tebeos es concentra a València i a Barcelona. L’oficial, no cal dir-ho, es registra tota sencera a Madrid. València i Barcelona –les dues grans capitals de la llengua catalana– marquen dos estils diferents en publicacions infantils i juvenils. El que defineix l’editorial Valenciana i el que imposa amb contundència i una enorme eficàcia l’editorial Bruguera. L’un, més melós i innocent, subjuga criatures; l’altre, àcid i intel·ligent, sedueix també adolescents i gent gran. Els dos pilars de producció, però, conflueixen amb diferències menys acusades en els denominats quaderns d’aventures, un gènere molt celebrat, d’art seqüencial violent sense pausa, que va regalar serials tan memorables com El Guerrero del Antifaz –Valenciana– o El Capitán Trueno –Bruguera–, la creu i la cara de dues etapes successives i antagòniques del règim franquista.
 
En el món més angelical, la Valenciana va tenir l’encert de definir un personatge i una publicació que van fer estralls d’emoció entre la infància poc o molt desvalguda de l’època. La revista més amable de totes les que es van publicar durant la dictadura es va dir Pumby i té data d’aparició l’any 1955. Pumby, “el gatet feliç”, havia tingut prèviament una aparició fugaç en una altra revista del grup –Jaimito– uns mesos abans. Finalment, però, els editors de la Valenciana es van convèncer que allà hi havia teca d’èxit i van dotar-lo d’una capçalera quinzenal pròpia. Com acceptava el seu dibuixant, Josep Sanchis, els començaments van ser aspres, tal com havia passat amb els dibuixos dels dos primers quaderns d’El Guerrero del Antifaz: “He de reconèixer que els meus primers intents no van ser molt encertats. Per això les historietes inicials eren d’una sola pàgina i la revista tardà prou a aparèixer. La primera historieta de Pumby es publica, sense el nom, en el número 260 de Jaimito. No em vaig desanimar i continuí en l’afany que el gatet fóra una veritable creació. Vaig practicar sense descans fins aconseguir donar-li el ganxo necessari per a interpretar historietes de llargmetratge i afegir-hi un bon planter de personatges secundaris (Chivete, Blanquita, Rayitas, Super Pumby...)”.

Josep Sanchis, l’autor, i Josep Soriano Izquierdo, el director editorial de la Valenciana, se’n disputaven la paternitat. Sanchis mai fa referència en les entrevistes que va concedir a la suposada autoria intel·lectual que s’adjudicava Soriano. Sigui com sigui, el gat va nàixer lleig i descarat, però es va embellir i espavilar ràpidament. En el número 7 de la publicació el traç del dibuix ha madurat d’una manera sorprenent i Pumby comença a viure autèntiques aventures amb uns guions ràpids i trepidants, que ocuparan inicialment fins a les cinc pàgines i que després s’estiraran, com episodis d’un serial amb el “continuarà” obligat, al llarg de quatre revistes. Aquestes històries inconcluses serviran anys més tard per confeccionar uns àlbums del personatge –Libros ilustrados– que convertiran la sèrie en un filó inacabable per als editors.
 
La imaginació de Josep Sanchis es desboca i les aventures del seu gat, sense tanta violència, s’acosten al desplegament virtuós de Floyd Gottfredson i el seu Mickey Mouse. L’èxit de Pumby és immediat i fulminant, i s’allargarà fins a començament dels anys setanta, en què l’edat i el cansament de l’autor desemboquen en una lenta decadència que cada vegada es farà més angoixosa, davant la insistència dels editors a mantenir la publicació i la constatació que ja no hi ha més cera a cremar. La revista deixa d’editar-se, finalment, el novembre de 1984, després d’un període d’ensucrament insuportable i d’haver anat alterant-ne la periodicitat fins a fer-la mensual.
 
Pumby va ser un dels personatges més famosos per a la infància dels cinquanta i seixanta. Inofensiu, sí, però imaginatiu i vibrant com pocs. Alçar-ne ara acta d’èxit i eficiència creativa no és només una reivindicació nostàlgica, perquè la darrera aventura del personatge encara està per escriure. Un any després de la desaparició de la revista, el 1985, Valenciana va tancar de mala manera les portes. El negoci editorial va sucumbir pels propis errors i com a conseqüència dels canvis en els hàbits de consum d’oci. Mesos després de la defunció, un bon dia un camió carregat amb els originals de totes les publicacions va sortir sense destinació coneguda des dels magatzems de la Valenciana. Així ho certificaven els treballadors de la impremta on se’n produïen les còpies necessàries per inundar el mercat de tebeos. “A Madrid, s’ho han emportat tot a Madrid”, comentaven, entre divertits i alarmats. “Allò” valia diners i va ser retirat de manera discreta i potser tramposa.
 
Qui més qui menys al món del còmic sap les agres disputes que s’han allargat anys i panys per aclarir la propietat dels originals de les grans sèries de tebeos dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. Els editors de la Valenciana n’eren ben conscients. Durant tres dècades no se’n va saber res, d’aquells dibuixos. Només d’alguna sèrie concreta –com ara Purk, el hombre de piedra, de Manuel Gago– se’n van poden comprar alguns originals –quaderns sencers– fa anys a Barcelona. Però els entusiastes més pacients esperaven, consumint-se, que algun dia, quan tothom se n’hagués oblidat, els dibuixants haguessin desaparegut físicament i les seves famílies s’haguessin dispersat, els originals de Roberto Alcázar y Pedrín, El Guerrero del Antifaz, El Pequeño Luchador, Jaimito i Pumby començarien a traure cresta pel mercat. I això ha començat a passar. Ara. De fa algunes setmanes a la botiga virtual de Todo Colección han brotat com bolets els dibuixos d’algunes històries senceres de Pumby, molt poquetes i gens vistoses, encara, i d’alguns quaderns sencers d’El Pequeño Luchador. Cinc o vuit pàgines de cada personatge a preus realment baixos: entre 200 i 350 euros.
 
La darrera aventura de Pumby no és gens gloriosa. El seu autor va morir reclamant atenció i en magres condicions econòmiques. El personatge pateix ara un saldo immerescut. Això sí, si algú de vostès va gaudir amb el gat més feliç i valent de tots, si valora el treball d’un dels millors dibuixants de la fantasia autòctona més eficaç de postguerra, només haurà d’esperar alguns mesos per poder comprar bons originals de Pumby. Tot un regal per a la memòria històrica i per a la dignitat artística.
 

Primeres vinyetes de Pumby, de l'abril del 1955.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'Institut del Teatre ofereix uns estudis per aprofundir en l'escenificació i la tecnologia digital
Imatge il·lustrativa
La Casa Elizalde acull la mirada de fotògrafes professionals i aficionades
Imatge il·lustrativa
L'Editorial Barcino presenta la nova versió de l'última de les grans cròniques catalanes medievals
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
Polanski, el cinema musical, brasiler, jueu i del món àrab protagonitzen l'inici del curs cinèfil
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'actor, que deia que «amb tant d'imbècil amb carnet d'opinador, els savis callen»
Imatge il·lustrativa
Un anunci sobre un nen que munta un drama i un pare que no sap quina cara fer