El nen que sabia parlar l'idioma dels gossos

Primer capítol d'una novel·la tendra i dura alhora sobre la vida real d'un infant polonès, lligada a les sotragades de la història del segle XX

| 25/09/2014 a les 12:56h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Blackie Books
El Moscou del 1930. Foto: Pushkin Museum.


Us oferim el primer capítol –«La vida d'abans»– de la novel·la El nen que sabia parlar l'idioma dels gossos. Narra la vida d’un infant polonès que neix al Moscou soviètic, canvia tres cops de nom, viatja per tot Europa i pateix el fanatisme de massa banderes. És la història tan rocambolesca com real del pare de l'autora del llibre, Joanna Gruda (Polònia, 1967). En català l'ha publicat Blackie Books.

Primavera de 1902. La Maria Demke està embarassada. Ja té tres filles: l’Anna, la Fruzia i la Karolka. La més petita té catorze anys. Després del naixement de la Karolka, el ventre de la Maria ja no ha volgut arrodonir-se més. Fins fa molt poc, quan, als quaranta-un anys, la Maria ha descobert que una nova vida ha vingut a arraulir-se dintre seu.

Al començament, com que és hivern, la Maria porta una gran pellissa que li permet amagar el seu estat. Està molesta per aquest ventre que creix, pels pits que s’eixamplen, però l’embaràs no és l’únic responsable de la vergonya que sent. Prop d’un mes abans que la Maria descobreixi que està embarassada, l’Anna, la filla gran, li ha anunciat que espera un fill. La seva filla gran, que ni tan sols està promesa, que no vol dir res sobre la identitat del pare, que no té cap intenció de casar-se, que sembla perfectament feliç pel que li està passant. Quan la Maria s’adona que també està encinta, té la impressió que el cel li ha caigut al damunt per segona vegada. «Què he fet per merèixer aquestes dues desgràcies, l’una rere l’altra?», pregunta a un Déu que de sobte li sembla que té un estrany sentit de l’humor. Però a poc a poc es deixa anar i es reconcilia amb la seva fecunditat retrobada i fins i tot està orgullosa d’aquesta nova oportunitat que se li ofereix de donar al seu espòs el fill que sempre ha desitjat. La Maria acaba considerant aquest nou fill com un regal del cel i s’excusa cada dia amb Déu pels retrets que li ha fet. 

Un matí d’abril, quan el ventre ja li sembla massa pesant, la Maria es desperta més d’hora que el seu marit. Sense fer soroll, s’esmuny dels llençols i va a preparar l’esmorzar per a tota la família. Un primer raig de sol s’infiltra tímidament dins la casa per la finestra de la cuina. La Fruzia, la més matinera de les filles Demke, ve a reunir-se amb la seva mare. Li dóna un cop de mà, va a buscar aigua al pou, para taula. Quan tot està a punt, la Maria li demana que vagi a despertar el pare. Després s’hi repensa: «Deixa, ja hi vaig jo.»

No sap per què, quan té tanta feina, ha decidit anar a despertar ella mateixa el seu marit. Més endavant, sovint tindrà l’ocasió de donar gràcies a Déu per aquest gest que haurà evitat a la seva filla la dolorosa descoberta del seu pare sense vida.

És així com el senyor Demke no va tenir mai l’oportunitat de conèixer el seu únic fill, el qui havia de convertir-se en el meu pare. Durant els quatre darrers mesos d’embaràs, la Maria plora cada dia, incapaç d’imaginar-se la vida sense el seu marit, l’home més dolç que ha conegut. Al cap de tres mesos del part de l’Anna, amb grans dolors, dóna a llum al seu primer fill. Quan li posen el nounat al ventre i li diuen «Felicitats, Maria, és un nen», esclata en sanglots. Aquesta felicitat que no pot compartir amb el marit li trenca el cor. I continua plorant. Quan alleta el bebè, quan el renta, quan fa el dinar, quan fa dissabte… Fins a buidar-se de tot el que li queda de vida. I fins a morir de pena, quatre mesos després del naixement del seu fill, el preciós petit Emil.

És l’Anna, la més gran de les filles Demke, qui es queda amb el nen després de la mort de la Maria. I qui se’l posa al pit esquerre alhora que es col·loca al dret l’Stach, el seu petit bastard. La infantesa de l’Emil passa així, entre l’Anna, la seva germana-mare, i l’Stach, el seu germà-nebot… Sense pare, ni de pas ni permanent, en aquesta vida absolutament anodina, amb la pobresa quotidiana que és el destí de moltes de les persones del camp que han anat a Varsòvia a buscar-se la vida. 

L’Anna, rondanxona i maternal, fa tot el que pot perquè als seus «homenets» no els falti res. Al principi, quan s’ha d’ocupar dels dos bebès tot el dia, les seves germanes, que treballen en una fàbrica, li donen una mica de diners per viure. De seguida, el senyor Lityński, un vidu que viu unes cases més enllà i que sembla que troba molt simpàtica aquesta veïna soltera, li parla d’un amic que s’encarrega de la distribució de diaris als tramvies. 

—El senyor Wolski sempre busca nous treballadors. No és una feina ideal per a una dona com vostè, però com a mínim podrà vestir els nens a l’hivern. 

A l’Anna li agrada la idea, i ja s’imagina solcant tot el dia Varsòvia i coneixent tot de persones. Quan el senyor Wolski veu entrar a la seva oficina aquesta dona forta i somrient no ho dubta ni un segon. Uns dies més tard, l’Anna contracta una noia de pagès perquè s’ocupi dels nens i comença la nova feina. 

L’Stach i l’Emil duen una vida feliç, no se’ls acut que les coses haurien de ser d’una altra manera, que a casa hi hauria d’haver un home, que l’Anna no hauria de treballar tot el dia dreta corrent d’un tramvia a l’altre. Mengen quan tenen gana, no passen fred a l’hivern i, quan estan tristos, sempre es poden arraulir entre els grans pits de l’Anna, ja que allà se saben protegits de tot.

Fins al dia que la seva vida pateix un sotrac: l’Anna té un greu accident. Després de caure sota un tramvia, li han d’amputar una cama. L’Emil, als seus onze anys, decideix que a partir d’ara són ell i l’Stach els qui tindran cura de l’Anna.  

Ben aviat, l’Emil demostra ser més espavilat que l’Stach, que té un temperament més artístic, per guanyar diners. Aconsegueix convèncer el senyor Lityński perquè parli d’ell al venedor de diaris. 

—Podria repartir diaris en comptes de l’Anna.

—No és tan senzill. Mira què li ha passat a la teva mare, una dona que tenia molt bon cap i que se sabia defensar. Tu només tens onze anys. 

—Jo puc estar-me dret molta estona. I tinc bona veu. A més, sóc molt eixerit, tothom ho diu. 

—No ho sé. N’hi puc parlar, però potser no li agrada la idea de tenir… 

—I li agrada la idea que una antiga treballadora seva només tingui una cama i no pugui mantenir els seus dos fills, un dels quals és a més el seu germà?

—Al meu entendre, hi ha una solució millor. Hauries de convèncer la teva mare que vingui a viure a casa meva, podríem formar una família ben maca.

—D’acord, l’hi diré. Però vostè m’ha de prometre que parlarà de mi al senyor dels diaris i que el convencerà que em rebi. 

I així va ser. El senyor Lityński va convèncer el seu amic perquè rebés l’Emil, que, al seu torn, va convèncer l’amic que seria un excel·lent venedor de diaris. I l’Emil no va persuadir l’Anna perquè anés a viure a casa del senyor Lityński; a més, no va dedicar gaires esforços a complir la seva part del tracte, ja que trobava que l’Anna no tenia cap necessitat d’afegir un tercer home a la seva vida. 

L’Emil té onze anys. Amb la seva gràcia natural i la seva desimboltura, guanya més diners que la Fruzia i la Karolka a la fàbrica. Es considera l’home de la casa i es pren molt seriosament la sort de la seva família, que està formada per l’Anna, l’Stach, la Fruzia i la Karolka. No en té prou de vendre diaris, també aprofita els seus nombrosos viatges amb tramvia per portar cartes o paquets d’una banda a l’altra de la ciutat. 

 

 

Mil nou-cents catorze. Esclata la guerra. La primera de les mundials. Com sempre que s’enfronten les grans potències europees, Polònia és un dels seus terrenys de joc preferits. En veritat, en aquesta època Polònia no existeix, ja que al segle xix, els prussians, els austríacs i els russos n’han fet un bonic trencaclosques i es diverteixen molt intercanviant-se’n les peces. I avui els exèrcits rus i alemany s’enfronten a les terres que antany componien Polònia. 

Els diaris, en aquests temps difícils, s’acaben molt de pressa. L’Emil aconsegueix guanyar en tan sols dues hores el que abans guanyava en tota una jornada. La distribució de paquets també li proporciona molts diners, ja que la gent surt menys de casa, i l’Emil també accepta, a canvi d’un petit extra, transportar paquets o cartes després del toc de queda. 

Un dia, un home rus molt important proposa a l’Emil una gran quantitat de diners per portar una carta al seu fill, que es troba al front russoalemany, a l’oest de Varsòvia. 

L’Emil, molt impressionat per la fortuna que li acaben d’oferir, s’afanya a portar a terme la missió. Agafa uns quants diaris, dient-se que els soldats potser tenen ganes de llegir notícies d’aquesta guerra per la qual estan arriscant la vida. Sota el xiulet de les bales, el petit Emil troba els soldats al fons de la seva trinxera. Si la tasca de trobar el destinatari del paquet és més àrdua del que s’esperava, la de vendre diaris resulta d’una facilitat sorprenent. 

Aquell dia l’Emil torna a casa, obre la petita bossa de cuir que porta sempre en bandolera i n’aboca el contingut a la taula de la cuina. L’Anna el mira amb posat seriós. 

—D’on has tret tots aquests diners?

—Els he guanyat venent diaris. 

—No diguis mentides, sisplau. 

—T’ho juro! És per la guerra, i pel front que hi ha aquí a prop, la gent vol saber què passa i els diaris s’acaben de seguida. 

Amb la consciència tranquil·la —qui podria veure una mentida en això que l’Emil acaba de dir a l’Anna?—, el noi s’instal·la al llit, l’esquena contra la paret, i es posa a fantasiejar sobre la jornada, la més bonica de tota la seva vida, la més plena, la més important. «Sóc un heroi de guerra», pensa. 

Durant els mesos que els alemanys i els russos s’enfronten prop de Varsòvia, l’Emil va cada dia a les trinxeres per vendre diaris als militars russos. Cada cop torna amb la bossa plena a vessar, ja que els soldats, impressionats pel coratge del noi, de vegades li donen fins a deu vegades el preu del diari. I ell ho aprofita per aprendre rus. 

De vegades s’ha de quedar hores dins les trinxeres amb els soldats, tot esperant que la cosa amaini abans de tornar, de vegades reptant, de vegades corrent a tota velocitat. A l’Emil li agrada l’esperit de camaraderia que hi ha entre els soldats, que no saben si tornaran a veure algun dia casa seva, la seva família. També li encanta escoltar-los, jugar als daus amb ells, fumar puntes de cigarret. A ells també els agrada aquest jovenet de dotze anys, de qui admiren el coratge i que arriba sempre amb una pila d’anècdotes i d’acudits. Aquests mesos es graven a la memòria de l’Emil en un petit marc a part, és un record dolç, tenyit de fraternitat, de confidències que no hauria hagut de sentir i de fum de cigarrets. 

 

 

Poc temps després de la guerra, quan Polònia necessita dotar-se d’un nou exèrcit, l’Emil, que ja té divuit anys, s’enrola com a soldat. «És una bona feina, amb un sou decent, ja sé com és la guerra, i no em fa por. De totes maneres, ens esperen uns quants anys de pau, després de la llarga guerra que acabem de viure.»

En això s’equivoca. Des de 1920, s’ha d’enfrontar als bolxevics, que aconseguiran avançar fins a les portes de Varsòvia. A una banda del Vístula, el jove exèrcit de la Segona República de Polònia, encara inexpert, mal organitzat i, sobretot, poc nombrós. A l’altra, els milers de soldats de l’exèrcit rus que es disposen a envair Varsòvia. Després, de manera inesperada, les tropes bolxevics es retiren i aixequen el setge de la ciutat. Aquest episodi es coneix, en la història de Polònia, com «el miracle del Vístula», ja que molts polonesos han resat perquè Varsòvia es mantingui lliure i polonesa. I, per una vegada, el bon Déu ha tingut pietat de Polònia i s’ha posat al seu costat.

Durant el setge, l’Emil queda fascinat per aquest enemic d’ideologia particular. Té discussions molt animades sobre aquest assumpte, ja que als altres soldats no els agrada que es qüestioni la pertinència de la seva guerra. Però l’Emil no acaba de quedar convençut que tot sigui dolent entre l’enemic instal·lat a l’altra riba del Vístula. Com que parla més bé el rus que la majoria dels soldats polonesos, li demanen sovint que faci d’intèrpret dels presoners de guerra. De vegades els torna a veure després dels interrogatoris i els fa preguntes sobre la situació al seu país, sobre la revolució bolxevic. Quan els soviètics es retiren de Polònia, l’Emil ja no sap què pensar. La gran pobresa dels obrers i dels pagesos polonesos el revolta. Es diu que hi ha un sistema en què les persones són iguals, està preparat per lluitar perquè s’instauri, arriscant la vida si cal. I cada vegada està més convençut que només el comunisme pot portar l’alliberament del poble, la igualtat entre classes. Cosa que el condueix, poc després de la desmobilització, a l’oficina de reagrupament de la joventut comunista polonesa, el KZMP, per demanar el carnet de membre. Que exhibeix immediatament amb orgull al seu amic Alek, un dels pocs partidaris dels comunistes que l’Emil ha trobat a l’exèrcit, amb qui celebra a continuació aquest «moment històric» fins a la matinada. Na zdrowie , camarada!

L’Emil es converteix de seguida en un membre fervent de les Joventuts Comunistes. Per guanyar-se la vida, aconsegueix una feineta per a un horticultor del barri de Praga de Varsòvia, però de seguida opta per una feina més noble i revolucionària: metal·lurgista. A partir d’ara forma part oficialment de la classe obrera, i dedica tot el temps lliure a lluitar per la causa. 

Amb el Partit Comunista prohibit a Polònia, la vida de l’Emil se submergeix en la clandestinitat: les reunions, la distribució de fulls volants, les discussions amb possibles membres, les manifestacions, les vagues, però també les vetllades literàries i les estrenes d’obres de teatre de contingut polític. S’adona que, sovint, quan surt de casa o de la feina, algú el segueix. L’Emil es torna més prudent. I un dia que parla tranquil·lament amb un grup de soldats a qui intenta convèncer perquè assisteixin a la propera reunió de les Joventuts Comunistes, un home amb gavardina, sorgit de no se sap on, li demana que el segueixi. L’Emil dubta, veu dos homes al mig del carrer que observen atentament l’escena i accepta. Al cap d’unes hores és a la presó.

Deixem de moment l’Emil Demke sol a la seva cel·la de la presó de Pawiak, a Varsòvia, ja que aviat coneixerà la meva mare, i valdria més que us la presentés abans de llançar-la sense avisar als braços del meu pare. 

La meva mare ha començat la seva vida amb el nom de Guitele Rappoport. Si hagués volgut crear un personatge amb un origen jueu clarament reconeixible, l’hauria pogut batejar així. Rappoport és el cognom jueu més típic. I Guitele tampoc no és un nom gaire cristià. 

La Guitele Rappoport —Gui per als íntims— va néixer a Nowy Dwór, poblet situat a una cinquantena de kilòmetres de Varsòvia, no se sap ni quin dia ni quin any. Segons la partida de naixement, va néixer el 3 de març de 1903 (el 3 del tercer mes del tercer any), però abans de fer el viatge a la ciutat el seu pare s’havia esperat a tenir com a mínim tres fills per declarar i aleshores va escollir dates de naixement a l’atzar per a cada un. La meva mare sempre va aprofitar aquesta falta de precisió per treure’s anys, dir que sens dubte tenia dos o tres anys menys del que hi deia als seus papers. Fins a l’edat de vuitanta anys, quan, d’un dia per l’altre, es va posar a dir que havia nascut al tombant del segle i que tenia gairebé vuitanta-tres anys. Com que estava molt en forma per ser una octogenària, la gent quedava descol·locada en saber la seva edat.

La família de la Guitele és molt pietosa. El pare és un carnisser caixer. És un home sever que es pren molt seriosament tot el que té a veure amb la religió. La Guitele, que, com les altres filles del segon matrimoni del seu pare, ha tingut la mala idea de néixer del sexe femení, no té l’oportunitat d’aprendre a llegir i a escriure. A casa es parla jiddisch. A la Gui li agradaria anar a l’escola, parlar polonès, viure una altra vida que no fos la seva. Com més creix, més detesta aquest pare rígid i somia allunyar-se’n.

Amb deu anys, entra en un taller de costura. Encara que és una feina difícil, la Guitele està encantada de deixar casa seva i de conèixer gent de diversos entorns. Totes les obreres amb qui treballa són jueves, però la majoria són de famílies menys devotes que la seva. La Gui escolta les noietes de quinze o setze anys quan expliquen les seves sortides amb nois, les festes a què van. Pensa en la Tobcia, la seva germana gran, a qui mai van deixar sortir al vespre i que va fugir de casa amb el primer home que li va dedicar un somriure. I es posa a esperar el seu torn. 

La Guitele s’inscriu al sindicat de costureres als tretze anys. Els dirigents del sindicat són els seus primers herois. Els considera uns models de rectitud, de determinació, de coratge. Si cal manifestar-se, es posa a primera fila i crida més que les altres; si hi ha una vaga en algun lloc, es posa cada dia davant la porta per impedir que els amos passin, per sostenir la moral de les tropes i per oferir sopa calenta. En aquells anys, aquesta mena de militància condueix directament a la presó.

La meva mare va estar molts cops a la presó. Des dels setze anys. Si hagués tingut l’ocasió d’estimar més la meva mare, segurament n’hauria estat molt orgullós. Era una dona valenta. Una dona que es va crear una nova família als sindicats i, més tard, al Partit Comunista. Una família per la qual estava disposada a fer tots els sacrificis.

La presó va tenir un paper important en la vida de la meva mare. És on va fer els seus primers amics goys —cristians— i on va trencar definitivament amb la religió jueva. Per remarcar bé la ruptura, es va escollir un nom polonès: Helena. Per a tothom, ella és la petita Lena. També va ser a la presó on va aprendre a parlar polonès i, després, a llegir i a escriure, i on va adquirir un costum que mantindria tota la vida, fer cada dia una sessió de gimnàstica, segurament responsable de la seva gran forma física fins a la mort. La meva mare estarà una mica més de quatre anys a la presó de Pawiak.

 

 

És un matí gris de la primavera de 1925 quan l’Helena retroba la llibertat. I és aquest mateix matí, sota el mateix cel encapotat, que un guàrdia de la presó obre la reixa i diu a reveure a l’Emil Demke, que acaba de complir condemna. 

L’Emil veu una dona jove asseguda en un banc de la plaça Pawiak. La seva cara li resulta vagament familiar. Molt tímidament —ella l’acaba de veure sortir de la presó, no cal espantar-la—, s’hi acosta. 

—Bon dia, senyoreta. No voldria semblar inoportú, però em sembla que la conec… 

—Sí, sí, m’enrecordo de vostè —respon la dona amb un fort accent jiddisch—. Era a casa de la Magda Spychalska, en una festa. Em sembla que també l’he vist en una reunió del partit. Deu fer cinc anys, abans que em fiquessin a la presó.

L’Emil la mira, desconcertat.

—Sí, m’acaben de posar en llibertat —diu ella ensenyant-li la maleta. 

Acabo d’entrar al món de les possibilitats. Aquell qui esdevindrà el meu pare, que amb prou feines arriba al metre cinquanta-cinc, queda instantàniament seduït per aquesta jove petitona de llargues trenes. Ah, les trenes de la meva mare… No se les va tallar fins a l’estiu de 1940, al cap de poc de la capitulació de França davant dels alemanys. Molt de temps després encara en parlava amb molta nostàlgia, com si, tallant-se-les, hagués posat fi a la seva joventut, a una certa despreocupació.

Com que no tenen enlloc on anar, l’Emil proposa a l’Helena fer un passeig pel bosc de Bielany, per veure els arbres florits. El pare em va explicar sovint aquella primera trobada amb la mare. El seu relat sempre s’acabava així: «I vam anar a passejar al bosc de Bielany». Evidentment, ens podem preguntar què poden fer dues persones acabades de sortir de la presó en un parc bonic, en un dia gris però primaveral… Ja que es tracta dels meus futurs pares, prefereixo no ficar-me en aquest assumpte. 

A partir d’aquell moment, els camarades Helena Rappoport i Emil Demke participaran junts en totes les lluites. Se’ls reconeix pel seu compromís i per la seva fe indestructible en el model comunista. Per mostrar-los l’important paper que segurament tindran a la Polònia postrevolucionària els proposen anar a passar uns mesos a Moscou, en una escola del Komintern, per «perfeccionar» el seu comunisme. Com que l’Emil Demke torna a ser buscat per la policia com a militant comunista, abans ha de canviar de nom. Al tren que el porta a Moscou, l’Emil Demke es tanca als lavabos amb un passaport degudament emplenat a les mans, amb tots els segells i les signatures necessaris i un espai en blanc on ha d’escriure nom i cognom. Després de reflexionar-hi, tria un nom que recorda els seus orígens pagesos: Michał Gruda (gruda en polonès vol dir ‘terròs dur i glaçat’).

A Moscou, el mes de març de 1929, l’Helena Rappoport descobreix que està embarassada. Abans fins i tot de dir-ho a l’Emil —a qui mai arribarà a anomenar Michał—, dóna la notícia a la camarada Goldman, secretària de la seva cèl·lula del partit. Aquesta li dóna sense parpellejar el nom i l’adreça d’un metge que sabrà arreglar fàcilment l’assumpte. La Lena torna a casa alleujada. Al vespre, l’Emil la passa a buscar i surten a passejar pels carrers de Moscou, recobert d’una espessa capa de neu. 

—T’he d’explicar una cosa. De fet, està tot arreglat, no cal que t’hi amoïnis, però volia que ho sabessis… Estic embarassada.

—Què?

—Cap problema. Ja tinc cita amb un metge que té fama de fer avortaments, no cal preocupar-se, tot anirà bé. 

—Però què dius? Per què vols avortar? 

—Com que per què? No deus pas voler tenir el nen, oi?!

—Com a mínim en podríem parlar, no? No és una decisió per prendre’s a la babalà.

—A veure, Emil. Quan tornem a Polònia tornarem a passar a la clandestinitat. Tu ens veus amb una criatura?

—Ja ho sé, però només voldria que ens donéssim temps per pensar-hi. Potser val la pena intentar veure si hi ha cap altra solució, no? A més, un avortament és perillós, la idea no m’agrada gens. 

—De totes maneres, quan parlava amb la camarada Goldman m’ha semblat entendre que el partit no acceptarà mai que em quedi amb la criatura. 

—M’ho he de rumiar. Quan tens hora?

—D’aquí a dues setmanes.

—Dóna’m un dia o dos. Sisplau, pensa-hi tu també i tornem-ne a parlar, entesos?

—Com vulguis. 

Va ser la meva primera victòria. L’endemà, l’Emil va convèncer la Lena de tornar-ne a parlar amb la camarada Goldman. L’Emil és present a la trobada i refuta tots els arguments de la dona. Cosa que porta finalment a la reunió del 17 de març… Però tot això ja us ho he explicat. 
 


 
Altres fragments del llibre:
 

«Vet aquí com va començar la meva història, en una votació del Partit Comunista Polonès. Que em va ser favorable. Fetus de tots els països, uniu-vos!» 

 

«Un dia en què pregunto per enèsima vegada a la Lena quan tornarà l’oncle Emil i en què la Lena em torna a contestar 'aviat, no pateixis', tinc aquella sensació que es té de vegades, quan els adults somriuen sense els ulls i ens acaronen el cap, que està passant alguna cosa 'no apta per a nens'».

 

«Un matí de juliol de 1936, agafo el tramvia amb l’Hugo i la Fruzia per anar a l’estació. Porto dues maletes grans que la Fruzia ha fet i desfet moltes vegades durant els darrers dies. Si jo sóc dalt d’un núvol des de l’anunci de les meves vacances a França, la Fruzia sembla molt nerviosa per aquest viatge. Uns minuts abans de sortir de casa, torna a entrar a la meva habitació, treu coses de vestir de la maleta i n’hi posa unes altres. Malgrat la meva felicitat, em fa pena veure-la així. Intento calmar-la: «No pateixis, mama, tot anirà bé. Em portaré bé amb la Lena, no em passarà res dolent». Cosa que provoca que estigui a dos dits de morir esclafat contra la pitrera de la Fruzia i ofegat en un mar de llàgrimes. Va ser l’última vegada que li vaig dir mama».

 

«Faig càlculs mentals: tinc gairebé nou anys, i com que les guerres mundials duren en general quatre anys, en tindré uns tretze quan la pròxima s’hagi acabat. He de sobreviure fins als tretze anys, i després tot anirà bé. Aquest es converteix en el meu objectiu principal a la vida». 

 

«Em busca la policia! No és poca cosa! M’he d’amagar! Immediatament, l’orgull que sento és més fort que la por. Qui pot presumir d’haver estat buscat per la policia, en temps de guerra, a l’edat de dotze anys? Això em sembla excepcional. Però m’agradaria tornar un últim cop a l’escola». 

COMENTARIS

Molt interessant
Anònim, 10/10/2014 a les 17:41
+0
-0
Pinta molt bé, me l'apunto a la llista de pendents.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La novel·la de Marc Artigau ha sigut guardonada amb el Premi Josep Pla 2019
Imatge il·lustrativa
Vic anticipa la diada convidant una quarantena d'escriptors i il·lustradors
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza una festa per apropar dues ciències a tots els públics
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural ofereix activitats en família per gaudir i aprendre durant els dies de vacances
Imatge il·lustrativa
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
Imatge il·lustrativa
Una curt animat sobre la lluita per mantenir-nos desperts
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que diu que «es pot estimar malament i també es pot llegir malament»
Imatge il·lustrativa
Katharine Hepburn llegeix la nota que va escriure a l'actor 18 anys després de la seva mort