Els fills dels altres

El problema dels hospitals

Ningú em vol dir que l'avi s'està morint però no cal perquè ja ho sé

| 07/02/2017 a les 04:18h
Especial: Els fills dels altres
Arxivat a: Cambres pròpies, hospital, Els fills dels altres, Jenn Díaz, conte
Foto: SuperHoop

Un dia vaig despertar-me al matí i la mare no era a casa, i la mare normalment sempre hi és. El pare va dir-me que havia anat un moment a un lloc, i normalment el pare sempre em diu a quin lloc ha anat la mare. Però el dia que l'avi va anar a l'hospital per primera vegada, ningú m'ho volia dir. Després sí que m'ho van dir, però al principi no.
 
El problema dels hospitals és que els nens petits no hi poden entrar i si és el teu avi qui s'ha de quedar a l'hospital, és igual, no hi poden entrar els nens, m'ha dit el pare, així que si tothom vol veure l'avi, jo m'he de quedar fora, però no em puc quedar fora sola perquè encara sóc petita. Els hospitals ho posen molt difícil. Així que ara anem el pare, la mare i jo a l'hospital, i quan hi entra la mare, em quedo amb el pare, i també al revés, i a vegades hi volen entrar els dos i em deixen amb alguna tieta, germans de l'avi o l'àvia, amb cosins de la mare, no ho sé, amb qui sigui. Tots diuen que sé comportar-me i que és una pena que no pugui entrar a veure l'avi. A l'àvia sí que puc veure-la perquè quan hi ha molta gent a l'habitació, algunes persones n'han de sortir i llavors l'àvia aprofita per sortir i saludar-me i sempre em diu que cada vegada estic més alta, però no és veritat, i a més no sóc la més alta de la classe, ho és la Clara, i si la veiés l'àvia no diria les coses que diu.
 
Ningú em vol dir que l'avi s'està morint però no cal perquè ja ho sé, perquè l'avi dels meus cosins va morir un dia i quan els tiets anaven a l'hospital a veure'l, els cosins venien a casa meva i es quedaven a dormir, i després quan el seu avi va morir ja no van quedar-se més, i jo pensava que aniria a casa dels tiets els dies que el meu avi dormís a l'hospital, però la mare diu que no, que prefereix que em quedi amb el pare i estiguem junts, perquè vol veure'm les estones que surt de l'habitació, i si estigués a casa dels cosins no em veuria. Jo vull anar a jugar amb ells, però no l'hi dic a la mare perquè sé que no li agradaria i potser ploraria, i no vull. Jo coneixia l'avi dels meus cosins perquè quan em veia pel carrer sempre em donava caramels de menta i em deia —Saps qui sóc? I sí que ho sabia, però ell no sabia que no m'agraden els caramels de menta i va morir sense saber-ho, perquè no l'hi vaig dir mai.
 
La mare quan surt de l'habitació dissimula, però sé que ha estat plorant, i llavors comença a pentinar-me, em fa trenes i em diu —T'ha pentinat avui el pare? Sempre li dic que sí encara que sigui mentida, perquè el pare de vegades també surt de l'habitació plorant i em fa pena, no vull que la mare el renyi, tampoc vull que em renyi a mi, i m'estic molt quieta quan m'ha de fer la trena, perquè sempre repeteix —No et moguis, t'he dit que no et moguis. De petita diu que volia ser perruquera i per això li agrada tant pentinar-me, encara que no m'estigui quieta, i quan surt de l'habitació i es queda amb mi mentre el pare entra a veure l'avi, em fa trenes i després me les desfà i les torna a fer, i mai li agrada com queda, però al final ho deixa com estigui, i quan el pare surt m'acaricia el cap i diu —Jo no en sé fer, carinyo. 

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
27/07/2017

COMENTARIS

Una tendra i elaborada ingenuïtat
Reagrupat, 07/07/2014 a les 11:02
+4
-1
Molts que es diuen professionals haurien d'aprendre d'aquest conte que sembla aparentment ingenuu però és del tot profund
Bonic, sensible, intel·ligent relat.
Frances, 07/07/2014 a les 18:33
+5
-0
Es fàcil pensar que una criatura no se’n adona d'una situació dolorosa. Creiem que el millor és estalviar-li patir un comiat. Li amaguem la mort. Conec un nen que als 8 anys va perdre la seva mare a causa d’una malaltia. Amb la més bona intenció el seu pare li va privar de viure l’evolució i el final. Fa d’això 26 anys. Sempre que ens trobem em pregunta coses d’ella. Necessita saber. Fa un cert temps va decidir acudir a un psicòleg. Ara porta prou bé.
Societat immadura
Anònim, 07/07/2014 a les 21:04
+5
-0
La nostra societat té pànic a la mort i l´amaga tant com pot. Com si això pogués fer-la desaparèixer!
Els nens petits no poden acostar-se als malalts greus perquè hi ha moltes persones grans que no són gens madures i ni poden suportar les pèrdues ni saben elaborar els dols inevitables de la vida. Llavors, tracten els infants com si fossin incapaços emocionals. En lloc d´educar-los.
Manca empatia
Anònim, 10/02/2017 a les 15:57
+1
-1
I quan és la mare qui està a l'hospital, encara pitjor... Cal una mica d'empatia amb els nens! :(

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona posa en valor la rajola hidràulica i el seu ús durant el modernisme
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull tres conferències sobre història i clima
Imatge il·lustrativa
Una exposició de la Diputació de Barcelona mostra la relació entre la natura i l'arquitectura
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència
Imatge il·lustrativa
Un curt animat nadalenc sobre les prioritats vitals