Els fills dels altres

El moment

Com que la mare no vol ensenyar-me a fer trenes, li pregunto al pare si sap fer-ne

La mare em fa fàstic

| 08/06/2014 a les 12:47h
Especial: Els fills dels altres
Arxivat a: Cambres pròpies, Jenn Díaz, Els fills dels altres, conte, literatura
La mare havia promès que m'ensenyaria a fer trenes en arribar i quan per fi hi hem arribat, després del viatge tan llarg, l'hi recordo i em diu que no és el moment d'això. Llavors quan? —li pregunto. I com que no contesta la vaig seguint per tota la casa fins que em diu —Va, descorda'm el vestit, que no m'arribo a la cremallera. La primera vegada que m'ho va demanar em va agradar i vaig cuidar molt la seva pell i també la tela del vestit, però ara m'ho demana perquè calli i ja ho sé.

La mare quan arriba al poble el primer que fa és canviar-se el vestit i posar-se alguna cosa fresca, una de les bates de l'àvia. A casa mai se la posaria, però aquí sí. També quan arribem comença a parlar diferent, com tots els del poble. El pare el primer que fa és anar-se'n amb l'avi a l'hort i preguntar què és cada cosa. Ho fa perquè l'avi cregui que s'interessa pels seus assumptes, és un senyal de respecte, segons diu, i l'avi li diu que —Home, encara no saps reconèixer el que tinc plantat?, i riu tapant-se la boca i li va enumerant tot d'un en un, satisfet, perquè és seu, tot és seu, l'àvia no rega mai i per això a l'àvia l'hort li és igual, a l'àvia el que li agrada és que el dinar li surti bé, però l'hort...

Com que la mare no vol ensenyar-me a fer trenes, li pregunto al pare si sap fer-ne i em diu que no, que ho pregunti a l'àvia, però tinc prohibit molestar l'àvia amb tonteries perquè està una mica malalta. Suposo que les trenes són tonteries. Una vegada l'àvia va ensopegar amb el no-res i es va donar un cop al cap, tots estaven molt preocupats i encara es van preocupar més quan es van adonar que no hi havia res a terra, ni un moble ni res, res amb què ensopegar, i va caure igualment, i van dir que —És per l'equilibri. L'àvia mirava com si no sabés què vol dir la paraula equilibri i es va posar a plorar. Li vaig preguntar si s'havia fet mal i va dir que no, que plorava perquè era vella, però l'àvia no és vella, ho és una mica més que la mare, però no és més vella que l'avi, per exemple, i ell no plora.

Li pregunto al pare si almenys pot baixar-me la bicicleta, perquè com que durant l'any ningú la fa servir, els avis la tenen en un lloc altíssim, i el pare em diu que després, que ara no és el moment. L'avi s'ofereix per baixar-la però el pare li diu que —Ni parlar-ne. Llavors només em queden les gallines i vaig corrent cap a l'àvia i li pregunto si al matí ha anat a recollir-ne els ous, perquè això sempre ho fèiem juntes abans que estigués malalta, i em diu que sí i que últimament les gallines estan cansades i no ponen res, però que si vull m'acompanya a veure-les. Abans que pugui dir que —Sí; la mare diu que no és el moment, que després, que ara han de fer el sopar. —I què faig mentrestant?, li pregunto, i em diu que quan faig alguna cosa malament no pregunto res abans de fer-ho, que ja sóc grandeta per trobar alguna cosa a fer.

Torno amb el pare i l'avi i perdo l'equilibri jo també, perquè he estat massa hores sense caminar, dins del cotxe, i de vegades passa això, que les cames et fallen, i caic una mica a l'hort. El pare s'enfada molt i l'avi diu que —No passa res; però sé que l'ha molestat, perquè l'hort és com si fos el seu fill, això diu l'àvia, i és com si hagués caigut a sobre d'ell, del fill del meu avi, així que l'hort és el meu oncle, l'Oncle Hort.

Demano perdó i dic que ha estat sense voler, i l'avi somriu i sé que m'ha perdonat, perquè li fa molta vergonya somriure perquè li falten dents, però ha somrigut igualment, i això és perquè m'ha perdonat —No passa res, dona. És l'únic que em diu així, dona, i l'únic que em somriuria encara que no li quedés ni una sola dent. A mi també me'n falten algunes i en això ens assemblem, però a mi no m'importa tenir forats perquè als nens això no ens importa, ens agrada.

Demano a l'avi per segona vegada que baixi la bicicleta, que si us plau baixi la bicicleta, si us plau, si us plau, i això sempre funciona amb els grans, el si us plau els convenç, i —Ho sento. Així que al final diu que d'acord, i el pare em mira amb cara de —Ja t'has sortit amb la teva. Però com que també somriu ho diu de bon humor. Quan l'avi baixa la bicicleta i hi pujo, intento pedalar i no puc —Dona, que gran t'has fet, se t'ha fet petita! I m'he posat a plorar com l'àvia quan va perdre l'equilibri, que és el mateix que quedar-se sense bicicleta. El mateix, o pitjor la bicicleta.

Foto: J.D.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona posa en valor la rajola hidràulica i el seu ús durant el modernisme
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull tres conferències sobre història i clima
Imatge il·lustrativa
Una exposició de la Diputació de Barcelona mostra la relació entre la natura i l'arquitectura
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència
Imatge il·lustrativa
Un curt animat nadalenc sobre les prioritats vitals