La incerta glòria d'un dia d'abril

«En comptes de parlar de la veu de Proust, s'hauria hagut de parlar de Joan Sales»

L'alè inimitable de Mercè Rodoreda

Especial: In memoriam
Arxivat a: Biblioteca, carta
L'escriptor i editor Joan Sales va néixer el 19 de novembre del 1912 i va morir el 12 de novembre del 1983. El recordem amb una carta d'ell adreçada al poeta Màrius Torres i amb un elogi de Mercè Rodoreda a la seva obra magna, Incerta glòria, també en forma de carta.
 

Joan Sales Foto: Fons Sales

 


Carta de Joan Sales a Màrius Torres:

Barcelona, dimecres 2 de juny de 1937

Estimat Màrius:

[...] Tornant d'Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l'excedència que m'acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records.

[...] Fraga m'havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s'anuncia de lluny amb l'olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d'ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la «columna Durruti», també jo hauria exclamat amb tota l'ànima: ¡oh terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l'annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d'Olot o els de Figueres.

I vet aquí que torno a Barcelona al cap de quinze dies d'haver-ne sortit. ¡Que canviada m'ha semblat! La revolució va madurant per la mateixa força de les coses, sense que cap geni polític hi influeixi ni poc ni gaire. L'aniversari de la guerra, que s'escaurà el 19 del mes vinent, ho trobarà tot de tota una altra manera; les hordes canibalesques que es van fer mestresses de la ciutat i del país i que en poc més de trenta dies van cometre una quantitat incalculable d'incendis, robatoris, assassinats i saqueigs, ara estan bandejades de la cosa pública. Tant de bo els nacionalistes i els socialistes, les dues grans forces de la nova Catalunya, s'associessin per alliberar-nos de les últimes restes que encara queden de l'anarquisme alfabètic i vesànic; són els dos únics partits combatius i disciplinats amb què comptem ara per encarar-nos a circumstàncies tan extraordinàries. La guerra es lliura en darrer terme entre renaixença i antirenaixença; i ara la renaixença catalana només pot confiar en els dos grans corrents d'idees del nostre segle, el nacionalisme i el socialisme. Potser s'acosten dies de benedicció per al nostre país desventurat; fa esgarrifar de pensar com un dirigent polític, si el tinguéssim, podria aprofitar el cataclisme per engrandir la nostra terra; enmig d'un huracà un navegant audaç pot fer avançar més que mai la seva nau. Prat de la Riba s'hagué d'acontentar amb un ventet somort que a penes inflava les veles ¿de què no seria capaç amb la ventada d'ara? Però els nostres actuals dirigents són d'una mediocritat que estaborneix.


Cartes a Màrius Torres
© Club Editor, 2014.
 




Carta de Mercè Rodoreda a Joan Sales:

 
 
Ginebra, 6 gener 1963
 
Estimat amic Sales:
 
Acabo de llegir Incerta glòria. És una novel·la que s’ha de llegir, almenys, dues vegades. La primera lectura ha equivalgut, i potser ho dic d’una manera massa gràfica «a un cop de puny al ventre». És una senyora novel·la: plena, brillant, rica a més no poder. Tan diferent de la literatura trista i falsa que es fa a casa nostra... Encara no m’he refet d’aquesta lectura. Les descripcions de paisatges, moltes són impressionants, d’altres inefables, totes tan vives que sembla que no pugui ésser. Hi ha dues dones en Incerta glòria, que fan venir ganes de treure’s el barret. Tant l’una com l’altra; i tan diferents l’una de l’altra. Les escenes de guerra són de les millors que he llegit. Els personatges importants –els tres–, amb tantes facetes. Soleràs. El capellà, meravellós, difícil, perquè si no s’és un escriptor amb gruix, un personatge com el del capellà pot fer cabre en el més risible dels ridículs. I com a personatge de gran classe: el temps. No havia llegit res feia temps de tan punyent com la tornada de Lluís. Aquests vint anys que han passat i que han passat «en sec», vull dir que no s’explica res del que Lluís i la Trini han fet, o molt vagament, fan veure més el que aquests dos personatges han viscut que no pas que si ho haguéssiu explicat en deu capítols. M’ha deixat tant d’amarg i de trist a la boca... I la troballa reial del canvi físic de Trini: que amb els anys s’ha fet bonica. És realment molt trist que Incerta glòria s’hagi hagut de publicar tan mutilada a Barna. I ha d’ésser una pena per a vós. A més a més em semblava que s’ha donat poca importància a Incerta glòria. I encara una altra cosa: mi un sol crític de La plaça, no ha tingut l’encert d’agermanar-la –tan diferent– amb Incerta glòria. En comptes de parlar de Musil i de l’humor de Sterne i de la veu de Proust, s’hauria hagut de parlar de Joan Sales. Perquè aquestes dues novel·les són les dues úniques novel·les a Catalunya, que donen l’època. D’Incerta glòria segurament us en parlaré més. Però avui tallo perquè la lectura és tan recent que encara vaig amb el cap atabalat... però us felicito; encara que sigui ben poca cosa una felicitació. Em recordaré molt de temps de la Carlana.
 
Us copio fragments d’una carta de l’Obiols del 18 de desembre:
 
He llegit més de dues-centes pàgines de la novel·la de Sales. Hi ha coses realment esplèndides –moltes. És incomparablement superior a tot el que han publicat els Pedrolos, els Espinassos, Capmanys, Sarsanedes, etc. Em plauria llegir-la en català –la traducció francesa em sembla bona, però la trobo, en certs indrets, massa literal. No sé si les altres dues-centes pàgines són com les primeres. Si ho són, Incerta glòria, desigual, una mica artificial a estones –poques– una mica outrée –just una mica– és una esplèndida novel·la. Incerta glòria i La plaça són les dues millors novel·les publicades en català d’ençà de Solitud.
 
És un comentari breu però després hem parlat de la vostra novel·la durant les festes i no ens la sabíem acabar.
 
Veig que no m’heu contestat la meva última. Us devia fer enrabiar. Però em passa que m’agrada tant fer-vos enrabiar que esteu condemnat per la vida a aguantar els meus crits i els meus mal humors.
 
Amb tot l’afecte. I bon any!
 
Mercè Rodoreda
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural tindrà l’exposició «Plàstic» com a pal de paller de la jornada
Imatge il·lustrativa
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona exposa més d'un centenar d'imatges del fotògraf
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí acollirà un cicle per impulsar la comarca
Imatge il·lustrativa
L'artista explora la relació entre el so i la visió al Macba
Imatge il·lustrativa
Animals en perill d'extinció canten «I Dreamed a Dream» del musical «Els miserables»
Imatge il·lustrativa
Una colla de nens ens alerten que les conseqüències de com vivim avui les patiran ells demà
Imatge il·lustrativa
El festival DocsBarcelona proposa una programació amb films de denúncia i de reflexió
Imatge il·lustrativa
14 especialistes en cine analitzen obres impulsades pel Màster en Documental de Creació de la UPF