La reclusa

«Em vas dir que quan miro, només veig el que hi ha: que per mi menjar és menjar, follar és follar, que no hi veig més enllà»

| 28/09/2015 a les 18:46h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca
Us avancem l'arrencada de «La reclusa», d'Imma Monsó, una història d'amor, egoisme i venjança que es fa progressivament claustrofòbica. La peça forma part de CaRRoussel, un volum publicat per Sembra Llibres i nascut d'una obra teatral innovadora que es va estrenar al Festival Grec de Barcelona. Els altres autors del llibre són Josep Maria Fonalleras, Marta Rojals, Màrius Serra i Francesc Serés. 
 

Foto: Anna


Un home i una dona asseguts dins d’un cotxe aturat en una clariana solitària de bosc. Portes i finestres tancades, tret d’una escletxa de dos dits –perquè hi passi l’aire?– a la finestra de la banda del conductor, que és l’home.
 
Ràdio: (Se sent la veu del locutor.) Avui, la pregunta del dia, és: «Vostè què prefereix: una bona persona amb mal caràcter o bé una mala persona amb bon caràcter?».

Ella: Abaixa això, que em fot de mala llet! S’ha de ser cretí, si és que ja no saben què preguntar!
 
(Ell abaixa el volum.)
 
Ell: Tranquil·la, preciosa, calma’t i no treguis la mala bèstia que portes a dins: no oblidis que hem vingut a celebrar que fa vuit anys que ens vam fotre mà, tinguem la festa en pau!
 
Ella: Hosti, quina expressió ben poc afortunada, «fotre mà...». (Pronuncia l’expressió amb menyspreu.) Per mi, el que compta és la primera vegada que em vaig fixar en tu, quan tu ni tan sols em coneixies... Tu, en canvi, ja se sap: si no ho toques, no existeix!... (Fa un gest explícit, de tocar-tocar.)
 
Ell: Sí, és el teu retret preferit, oi?, que sóc tan materialista, tan... poc amant de l’abstracció, que em falta fantasia... (Sospira.) I guaita, precisament, és un punt important, aquest. Perquè he fet un gran esforç, per deixar anar la imaginació i preparar-te un regal sorprenent... No me n’he sortit del tot, però crec que el pots trobar... emocionant... (Pausa.) Des que fa uns mesos em vas donar un ultimàtum, no he parat de pensar a complaure’t.
 
Ella: (Estranyada.) Joo? Jo et vaig donar un ultimàtum?
 
Ell: (Empipat.) És que ni te’n recordes! És que em dius coses horroroses i després, a sobre, te n’oblides!
 
Ella: Pots comptar, devia ser alguna discussió d’aquestes que no sabem ni què diem...
 
Ell: No, no... Jo sí que ho sé, què vas dir. I tenies raó.
 
Ella: Mmm...I què coi et vaig dir, per curiositat? És que et juro que no me’n recordo!
 
Ell: Vas dir que sóc massa amant de la concreció... Que em manca fantasia... En fi, això que tu en dius... el «suc» de la vida... Em vas dir que quan miro, només veig el que hi ha: que per mi menjar és menjar, follar és follar, que no hi veig més enllà... Que sóc negat per a la metàfora... Ah!, i per acabar, em vas dir que t’avorreixo.
 
Ella: Hosti, tot això, et vaig dir? Que fort! Sí que sóc una mala bèstia, sí...
 
Ell: Sí, sí, a tu reconèixer no et costa res... Però segueixes sent una mala bèstia. Jo, en canvi, faig el que puc, per canviar. Canviar per complaure’t, que és el que més he desitjat a la vida... Això és el que passa quan un home reconeix que no té raó: ens costa reconèixer els defectes, però quan els reconeixem, actuem!
 
Ella: (En un to escèptic.) I... es pot saber en què es tradueix, això?
 
Ell: Doncs que et vull sorprendre, emocionar... No, si ja sé que és difícil que a tu amb la teva vida interior ja en tens prou, per viure grans aventures...
 
Ella: (Impacient.) Bé, deixem-ho, oi? No hem vingut aquí a parlar de la meva vida interior. Concentra’t en el regal o se’ns farà fosc, i a mi és que el bosc de nit em dóna un mal rotllo...
 
Ell: D’acord. Però és que tot guarda relació.
 
Ella: Doncs relaciona-ho, però enllesteix d’una vegada! (Mira al voltant amb aprensió.)
 
Ell: Sí... perquè tu... molta ànsia d’aventura però t’agraden més sense sortir de casa, oi? (Riu mentre es gira cap al seient del darrere i agafa una objecte, que només li mostra, sense deixar-l’hi agafar.) ...Voilà!
 
Ella. Espero que no sigui una joia, que ja saps que de joies bones, no en porto, des d’aquell dia que em vaig imaginar que em tallaven una orella per endur-se l’arracada... Uix... (Tremola davant la imatge, que literalment es materialitza en el seu cap.)
 
Ell. No, no: no és una joia. No és res que t’hagis pogut imaginar abans... Crec.


 



CaRRoussel

© Josep Maria Fonalleras, Imma Monsó, Marta Rojals, Màrius Serra i Francesc Serés.

© Sembra Llibres, 2015

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
Veiem l'anunci polèmic d'una companyia aèria que celebra la diversitat
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
Un vídeo ensenya (a petits i grans) a detectar i parar els paus a l'amor tòxic
Imatge il·lustrativa
14 reflexions d'un estudi que analitza per què la gent és feliç o té bona salut