Carlos Marques-Marcet: «No som una generació perduda»

El cineasta parla de '10.000 km', una òpera prima que no para de rebre premis i elogis

| 24/04/2014 a les 23:48h
Especial: Converses
Arxivat a: La butaca, cinema, entrevista, Carlos Marques-Marcet, Mónica Bergós, 10.000 km, David Verdaguer
El cineasta Carles Marques-Marcet. Foto: Jon Aguirresarobe

Deia Gabriel García Márquez que les gravadores havien fet un fals favor a l’ofici de periodista. Les qualificava “d’invent luciferià”, perquè l’entrevistador deixava d’atendre l’entrevistat i confiava en el magnetòfon, sense advertir que aquest “no sent els batecs del cor, que és el que més val en una entrevista”. No sabem què pensaria el mestre de les entrevistes per Skype, ni si s’ajusten als cànons del periodisme més ortodox, però les circumstàncies obliguen. L’entrevistat és a Los Ángeles, a 10.000 quilòmetres de distància, i jo a Barcelona. Així que, barallant-me amb l’ordinador, faig la videotrucada.
 
“Beep, beep, beep”.
“Hola, què tal?”.
 
Aquí el tenim. El jove i rialler Carlos Marques-Marcet (Barcelona, 1983) fent-se un cafè de bon matí al dormitori de la casa que té llogada a Los Ángeles.
 
Trenco el gel amb una confessió: “He d’admetre que aquesta és la meva primera entrevista per Skype en la meva trajectòria com a periodista. Em sento una mica estranya”. Ell em tranquil·litza, hi té experiència. Hi parla sovint amb la família i per qüestions de feina. De fet, li dic, sento que m’he colat a la pel·lícula que ha escrit i dirigit. Perquè les converses per vídeo-xat d’una parella que es veu obligada a mantenir una relació a distància per motius laborals –interpretada per dos actors en estat de gràcia: Natalia Tena, la salvatge Osha a Joc de Trons, i David Verdaguer, popular per les seves aparicions a Polònia i Crackòvia– és la matèria primera de 10.000 km.
 
A partir d’aquesta circumstància neixen les reflexions a l'entorn de la natura de l’amor: pot una relació sobreviure a la distància? Estimem de manera diferent en temps de Facebook i Skype? Els avenços tècnics ens permetran abastar el sempre movedís, contradictori, caòtic terreny de les emocions? O les raons dels sentiments se’ns continuaran escapant, imprevisibles i anàrquiques?
 
Marques-Marcet teixeix amb profunditat emocional i gran precisió tècnica aquesta història de baix pressupost –al voltant dels 300.000 euros-, convertida en una de les grans sorpreses de l’any. Ha estat la gran triomfadora al Festival de Màlaga, va passar també amb honors pel South by Southwest d’Austin, i va clausurar el Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona.  
 
Fas la teva òpera prima i bingo, premis a dojo. Sorprès?
 
És molt flipant. La vam passar per primera vegada a Austin i quan vam veure que al públic li agradava va ser molt xulo. Perquè prèviament la sensació que tens és de tirar els daus. Mai saps si l’encertaràs o no.
 
La pel·lícula neix entre Barcelona i Los Ángeles.
 
Essencialment és una pel·lícula catalana, perquè el productor ha estat Sergi Moreno de Lastor Media, però també hem tingut el suport pel que fa a la promoció de La Panda, una cooperativa audiovisual formada per un grup d’espanyols i catalans residents a Los Ángeles, entre els quals m’incloc.
 
10.000 km funciona com a retrat generacional de molts joves que han emigrat per buscar un futur millor fora de les fronteres. Va ser intencionat?
 
Ho vaig pensar, però vaig veure que era un repte molt complicat, que no podia fer-ho de manera deliberada i omplir la pel·li de referents culturals, perquè el risc era que es convertís en un clixé. Em vaig preocupar per desenvolupar el tema, els personatges, amb l’esperança que reflectiria les pors i inquietuds d’aquesta generació.
 
Existeix la generació perduda?
 
També es deia dels Beats, de la Generació X... Des dels anys 40 es fa servir aquest terme per referir-se als joves, que sempre s’han caracteritzat per estar una mica perduts. És cert que ara l’entrada al món laboral s’ha allargat i que econòmicament aquest moment és molt fotut, però no som una generació perduda. El jovent està molt més actiu socialment que abans. Està renaixent una tradició de la protesta i els moviments socials, que des de la Transició havia quedat més apaivagada.
 
Connectes amb la realitat del nostre temps, però alhora parles d’un tema universal i molt vell: l’amor i el desamor. Estimem de manera diferent amb Facebook i Whatsapp?
 
La concepció de l’amor canvia amb les èpoques i les cultures. Aquesta idea que l'amor es únic i indivisible ve del romanticisme. El que s’esperava abans de l’amor era molt diferent al que s’espera ara. El factor tecnològic també hi influeix.
 
De tota manera, el que es desprèn de la teva pel·lícula és que les qüestions del cor continuen sent un assumpte molt complicat. 
 
Mai ha estat fàcil i mai ho serà. Gracies a Déu les coses són igual de complicades. Faria molta por que no ho fossin. Hi ha el llenguatge pel mig i això crea malentesos. En el doble sentit hi ha l’arrel de tot: dels malentesos i de la màgia i les coincidències. Si els ordinadors arriben mai a fer alguna cosa semblant, seran tan fascinants com els homes.
 
Podrem arribar a entendre des de la racionalitat per què algú deixa d’estimar, per què s’esgota l’amor?
 
Probablement, no. Intentar explicar les emocions és una contradicció. El llenguatge mai no pot capturar el que té una emoció. Pots intentar descriure-ho, però seran sempre substituts. Experiència i llenguatge van junts, però mai no són el mateix. Les relacions es desfan per un gota a gota. No hi ha una cosa que trenca, ni un sol motiu, n’hi ha molts.
 
La tecnologia i les xarxes socials fan que estiguem més o menys connectats?
 
T’allunyen o t’apropen depenent de l’ús que en facis. Internet és una bona eina per conèixer persones noves. Jo conec moltes parelles ja estables que s’han conegut a les xarxes socials. El que no permet mai és substituir la presència física.
 
10.000 km ha estat comparada amb Her, d’Spike Jonze. El veus, aquest diàleg?
 
Em sento molt afalagat. Ni més ni menys que Spike Jonze! Són històries diferents, però connectades per un eix central: la reflexió sobre la manca de presència física en les relacions. A Her el protagonista s’enamora d’algú que no té cos. A la nostra pel·lícula dues persones que han compartit un espai, un temps i un cos es veuen obligades a mantenir la relació sense aquests elements.
 
Aquesta és la història d’Ulisses i Penèlope, però amb els papers intercanviats. El noi fa de Penèlope. Per què?
 
Hi ha moltes pel·lícules d’artistes on el protagonista és masculí. Volia trencar amb els clixés. Que fos la noia l’artista, la fotògrafa que ha de marxar als Estats Units per una oportunitat laboral. També volíem afrontar la creativitat d’una manera molt més quotidiana. Volíem veure si des de la feminitat la manera d’aproximar-se a l’art és diferent.
 
També és el noi qui té un perfil més conservador, qui vol tenir fills, establir-se, mentre la noia és més aventurera. De nou, es trenquen els rols tradicionals. És un mirall de com funcionen les parelles a l’actualitat?
 
Crec que al cinema encara no està prou representat el canvi que sí que s’està produint a la societat. Jo sí que veig aquesta mobilitat de rols. Tot és molt més dinàmic.
 
La pel·lícula té meravelles tècniques com el pla-seqüència inicial de 21 minuts. Per què vas decidir arrencar d’aquesta manera tan espectacular?
 
No volia anar de sobrat. El que m’interessava és estar amb la parella abans de la separació. Mostrar la seva presència física. Volia evitar el muntatge per transmetre la sensació de dues persones unides i compenetrades en un mateix espai. No és el mateix veure una conversa en pla contra pla que dues persones en un mateix pla. 
 
Hi inclous escenes de sexe molt naturalistes. Com te les vas plantejar?
Era el que em feia més por. No tenia ni idea de com rodar-les. Volia que es mostrés que el sexe és una part més de la vida, un diàleg. Em molesta que a moltes pel·lícules es faci tanta distinció de llenguatge a les escenes de sexe. Això passa a La vida d’Adèle. Em sembla meravellosa, però tota la subjectivitat tan forta que té es perd quan arriba l’escena de sexe, que és com a una espècie de Kama Sutra, de postures diferents en què poden tenir sexe dues lesbianes. 
 
El públic majoritari està preparat per veure aquest tipus d’imatges, o encara són per a una audiència específica?
 
La gràcia és què tampoc no s’hi ensenya res, no són gens pornogràfiques. El que xoca és que són reals. Ja és hora que puguem veure escenes de sexe que s’aproximin més a la quotidianitat. Encara hi ha un cert pudor d'acceptar el sexe com una cosa natural. S'ha convertit en una espècie de màquina de desig, amb aquest imperatiu de desitjar, quan en realitat tot hauria de ser molt més natural.
 
Ara per ara el futur del cinema de Catalunya i Espanya existeix només fora de les nostres fronteres o també hi ha futur aquí?
 
I tant que n’hi ha. Ara vivim una època daurada en l’àmbit del cinema experimental i documental. S’estan obrint noves sales i nous sistemes de distribució. S’està fent cinema dins i fora, en anglès, català i castellà. La diversitat és molt bona. Totes les propostes són necessàries.
 
Creativament el moment és dolç, però no ho és en termes econòmics. La indústria ho està passant molt malament. Hi ajudarà el cànon que imposarà la Generalitat a les operadores de telefonia per finançar un fons de cinematografia català?
 
La proposta em sembla molt bé. Si la gent contracta banda ampla és per descarregar-se pel·lis, i és lògic que qui en fa negoci, pagui. Aquest tipus de mesures i les ajudes públiques són necessàries perquè es faci cinema de manera professional. Hem de recordar que el cinema americà és el primer que està subvencionat. Moltes vegades no ens ho diuen. I el cinema català i espanyol no està més subvencionat que moltes altres indústries.
 
El Festival de Cinema d’Autor s’ha consolidat com una oferta cultural d’èxit. Amb llargues cues a moltes de les sessions. Un fet que contradiu la percepció generalitzada que el ciutadà no va al cinema i menys per veure pel·lis d'autor. Com s’explica aquesta contradicció?
 
És cert que anar al cinema de manera habitual és car, però sí que hi ha un interès molt gran per veure altres tipus de cinema. I el fenomen festival atreu perquè s’ofereix un esdeveniment: reunir-te amb altra gent, conèixer els autors, compartir pel·lícules... Els usos del cinema han canviat.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural tindrà l’exposició «Plàstic» com a pal de paller de la jornada
Imatge il·lustrativa
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona exposa més d'un centenar d'imatges del fotògraf
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí acollirà un cicle per impulsar la comarca
Imatge il·lustrativa
L'artista explora la relació entre el so i la visió al Macba
Imatge il·lustrativa
Animals en perill d'extinció canten «I Dreamed a Dream» del musical «Els miserables»
Imatge il·lustrativa
Una colla de nens ens alerten que les conseqüències de com vivim avui les patiran ells demà
Imatge il·lustrativa
El festival DocsBarcelona proposa una programació amb films de denúncia i de reflexió
Imatge il·lustrativa
14 especialistes en cine analitzen obres impulsades pel Màster en Documental de Creació de la UPF