"Pit i collons!", t'ordena algú. "Has de ser l'optimisme en persona", et diu algú altre. "Amunt i crits", és un tercer consell. I a tu no et surt. Ara mateix no balles entre flors i violes i romaní. No t'empasses que haver perdut la feina sigui l'ocasió per redecorar el currículum. Ni que haver-te quedat sense nòvio sigui un revulsiu per lligar més que mai. Ni encara menys que haver rebut un diagnòstic fumut representi l'oportunitat de repensar qui ets, on vas i bla bla bla. Només saps que voldries una nòmina, una parella o una salut que se t'han escapolit de cop.
 
Escoltes en Lluís Gavaldà, i hi combregues: "Em dol i em crema, però en el fons sé que aquesta pena és bonica i és tot el que tinc". Al cine fan Inside Out, la famosa pel·li per a nens que ens fa entendre –també als adults– que no hem de negar ni bloquejar les emocions. Doncs això. No és que et rebolquis en la tristesa: és que avui no ets capaç de transitar per enlloc més. No vols ni pots mostrar-te alegre en qualsevol circumstància. La moda del pensament positiu et sembla una tirania i una frivolitat.

"Tot anirà bé" és un desig disfressat de pronòstic. Tant de bo que tot anés bé, però hi ha coses que van fatal. Intueixes que no es tracta d'esquivar el dolor, sinó d'intentar treure'n tot l'amor possible. Treure amor del dolor, sí. Amb pit i collons, si en tens. I amb llàgrimes, si et calen. I amb els dits creuats. I, sobretot, sense felicitat imperativa. La felicitat ja tornarà, potser, quan tot hagi anat bé.