Capsetes

Les madeixes de la discòrdia

Ara, una nena qualsevol hauria preguntat què, per què ens has fet anar al cotxe, què els has dit

Que demà plogui al pati

Especial: Capsetes
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Scrappy Annie


Si es feien casals, campus o colònies nosaltres no ho sabíem. El 21 de juny s’acabava tot i fins al 15 de setembre ben mort que era. I això sí que ho sabíem, i quin mal hi havia. Cap ni un, perquè entre Matadepera i Llançà l’estiu passava com una serp tranquil·la.
 
Però moltes tardes d’estiu la mamà em portava a casa de la Maria i la Cristina Fàbregas, que eren filles de la Montse Peret, que era mestra de l’Avet, i també vivien a Matadepera. Com que les mestres encara treballaven uns quants dies després que acabéssim el curs, un dia de juliol que va anar a treballar, la Montse va aparcar el Dos Cavalls vora el carrer del Teatre i quan va plegar de l’escola va veure un escrit a l’aparador d’una merceria i botiga de llanes que deia que ensenyaven a fer mitja de manera gratuïta. Ens va explicar que va preguntar si també hi podien anar nenes i li van dir que no. Però també ens va explicar que tot seguit els va dir la mena de nenes que érem i llavors li van dir que sí.
 
La baba em va ensenyar a carregar l’agulla de fer mitja de ben petita. Sabia fer passades del dret i del revés, però mai no vam anar més enllà. Mantetes, només sabia fer mantetes i en tenia tantes que ja ni feien il·lusió, ni fer-ne més ni jugar-hi. El que passava és que, en ser jo esquerrana, se sentia una mica limitada i totes dues ens atabalàvem i el que venia després és que ella deia pleguem i jo potser pensava quina poca paciència. Però plegàvem.
 
La mamà em va baixar a ca les Fàbregas. Per aprendre a fer mitja em vaig mudar bastant. Era una mena d’activitat que no era ni anar a l’escola ni baixar a Terrassa a comprar ni anar a missa, per això vam fer vestit amb llaç al darrere i ballarines blau marí.
 
Ara diria que pensava que seríem més gent, però és un fals record. No podia pensar res perquè no tenia cap experiència prèvia que s’hi assemblés. Era una activitat de tarda d’estiu pensada per a senyores grans. Vam ser tres més dues tot el mes de juliol: la Maria, la Cristina i jo i dues senyores que ens deien què havíem de fer. Ens ensenyarien a fer una rebeca, faríem una rebeca per a nosaltres.
 
Cada any al club feien un sopar benèfic i hi sortejaven tot de coses, i aquell any a la mamà li havien tocat dues dotzenes de madeixes de llanes Katia d’un perlé que trenava fils blancs i fils grocs i quan van dir que faríem una rebeca i mireu de la botiga quina llana voldreu, jo vaig dir que en portaria una que tenia a casa. Ai.
 
Sempre ens acompanyaria la Montse i ens vindria a buscar la mamà. Com que abans no calien cadiretes ni alçadors de seguretat ni cinturons als cotxes, qualsevol cotxe servia per portar els nens que calgués. Els que calgués i com fos, tothom ho recorda.
 
Quan la mamà ens va venir a buscar i les senyores van saber que era la meva mare li van dir escolti, que la nena ens ha dit que portarà llana de casa i esclar, que això d’ensenyar-ne ho fem sense veure ni un cèntim perquè vostès ens comprin la llana a nosaltres, entengui’ns, i no ho posem al cartell de fora perquè ja es veu que ha de ser així i no cal dir-ho, que semblaria qui sap què, ja es veu.
 
La mamà ens va enviar al cotxe, que el tenia mal aparcat damunt la vorera, ara vinc.
 
Al cap de cinc minuts va sortir de la botiga, va pujar al cotxe i va arrencar. Ara, una nena qualsevol hauria preguntat què, per què ens has fet anar al cotxe, què els has dit, però llavors no es feia.
 
L’endemà vam tornar-hi. Jo duia la bossa de llanes Katia amb dues dotzenes de madeixes que en cap cas havíem comprat a ca les senyores que ensenyaven a fer mitja sense cobrar, i les senyores, tot i que mai no em van dir res dolent, sí que sempre em van tractar d’una manera una mica més eixuta que a les Fàbregas.
 
El que passa a la merceria es queda a la merceria.

@esierraserra
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat