Còmic

Visca la República Papitesca!

«Papitu» era una publicació eròtica i festiva, però elegant i continguda

| 14/02/2015 a les 13:53h
Especial: Còmic
Arxivat a: Biblioteca
Editar amb criteri i gust, de manera solvent i amb pretensions definitives, és una virtut que ha anat allunyant-se dels mortals en aquesta part del món. Les edicions treballades a fons i formalment impecables s’han convertit en un luxe excessivament car. Més car encara per a mercats petits. Abans hi havia les institucions, les fundacions i les grans empreses que se’n feien càrrec en part i ajudaven les editorials temeràries. Ara molt menys. Les institucions amb prou feines arriben a final de mes i les grans empreses breguen per sobreviure. I malgrat tot, encara hi ha excepcions que confirmen la trista regla. Com ara Efadós, del Papiol, que ni ha assumit els temps que corren ni ganes. Edita Efadós una sèrie de col·leccions de llibres de luxe i imatges, amb text solvent, que fan que el seu esforç resulti impagable. I ho fa, a més, de manera sistemàtica, no com a festa concelebrada de tard en tard.
 
Entre les múltiples col·leccions que edita Efadós de postals i ninots, de paisatges desapareguts i recuperats, d’il·lustradors reivindicats i reproduïts, en destaca una de dedicada a les capçaleres històriques de la premsa satírica catalana. Magnífica. Els textos procedeixen dels entesos més solvents i les il·lustracions els acompanyen amb tots els honors. Inclou, per ara, aquesta col·lecció sense denominació conjunta, els llibres dedicats a L’Esquella de la Torratxa, a ¡Cu-Cut! i a Papitu, el darrer. Llibres, tots ells, encarregats al mateix coordinador que enramen el contingut entre diversos especialistes. Els autors articulen un text compartit i dispers però sòlid. Anem al darrer. El volum titulat Papitu. Sàtira, erotisme i provocació (1908-1937), com els dos anteriors, el coordina Jaume Capdevila, Kap, conegut com a ninotaire, però també estudiós de la historieta, llicenciat en Belles Arts, divulgador i teòric de la premsa catalana i comissari d’encertades exposicions.
 
L’acompanyen en aquesta aventura concreta el savi Josep Maria Cadena, Jordi Clapés, Jaume Collell, Jordi Farré, Maria Dasca, Jordi Riera, Sebastià Roig, Albert Rossic, Lluís Solà i Joan Manuel Soldevilla. El seu treball permet la radiografia total de la publicació. Per parts, com mana la ciència forense més estricta. Els diversos capítols analitzen les intencions de la revista, el context en què es va publicar, el treball que hi van fer el dibuixant Feliu Elias i l’escriptor Francesc Pujols, la reivindicació del cubisme, el llenguatge propi de la publicació i el gran catàleg de dibuixants que la van acompanyar al llarg de tres dècades. No hi ha cap aspecte transcendent sobre Papitu que en quedi al marge. Les mirades són diverses però el resultat és coherent. D’ambició total. El volum sobre Papitu recupera la publicació, però també el context social i polític, el moment històric, la Catalunya que la va fer possible. Amb les seves enormes virtuts i els seus terribles defectes. Per acabar d’arrodonir la jugada, el llibre és un treball dels d’abans. Ben lligat, magníficament enquadernat i imprès sobre el millor paper. Un paper que permet excel·lents reproduccions de les il·lustracions de Papitu. Si, a més, el criteri per triar-les ha estat exhaustiu i encertat, no es pot demanar gaire més. Només aplaudir-ne el resultat.
 
Escriu al pròleg Josep Maria Cadena: “Papitu, nascut a finals del 1908 –el primer número es va publicar el primer de novembre d’aquell any–, va tenir la virtut de ser eròtic amb naturalitat i allunyar-se de la grolleria habitual de les publicacions anomenades galants de l’època. La procacitat de la qual feia gala era a cara descoberta, sense pensaments tèrbols ni malsans al darrere, i els temes més escabrosos de la societat del moment hi eren tractats amb alegria seriosa”. Papitu, doncs, era una publicació eròtica i festiva, però elegant i continguda. Barcelonina en l’accepció més completa del terme en aquell moment. Aquesta etapa, la primera i la més original, es va acabar perquè el gran públic volia pinzellades més aspres i de més gruix. I el darrer Papitu va ser més descarat i popular. Com reporta el mateix Cadena, en aquella etapa més grollera el cardenal Casañas va sentir la necessitat de condemnar-lo dues vegades en les seves pastorals. Savi Cadena, és qüestió de gustos. N’hi ha que se sentiran més atrets per aquell moment més insà i ravaler. Sigui com sigui, tots dos queden explicats, aplanats, il·lustrats i buidats en el llibre de què parlem. Un volum que honora la seva matèria.
 

Capçalera de Papitu l’any 1936

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
El Teatre Nacional de Catalunya acull el nou espectacle de Sasha Waltz
01/01/1970
FLAIX FM celebra el seu 25è aniversari al Palau Robert
01/01/1970
Pablo & the Appleheads presenta el seu nou disc a la sala Luz de Gas
01/01/1970
L'edifici de Gaudí celebra la festa major barcelonina amb un espectacle
01/01/1970
Descobrim els films més especials de l'actriu, que participa a l'obra «Blank»
01/01/1970
Descobrim els films més especials del cantautor del Guinardó
01/01/1970
Descobrim els films més especials de l'escriptora
01/01/1970
Un curtmetratge sobre la importància de tenir i trobar el teu lloc al món