Maracaibo (A)

Ni una amant, m’ha tenguda. Una amiga, una fulana, què sé jo. Ni tan sols amb un home m’ha sabut ser infidel, cony!

| 04/11/2014 a les 08:43h
Arxivat a: Biblioteca, conte
Sexe, drogues, feminitat. «Maracaibo» és el títol d’una cançó que la cantant italiana Luisa “Lu” Colombo va popularitzar l’any 1981 i és també el d’un abecedari de dones format per 26 contes en forma de monòleg i un epíleg, escrit per Sebastià Portell i publicat per AdiA Edicions. Us oferim el primer dels contes del recull.

Il·lustració: Marina Pessarrodona


Idò sí, reina.

T’ho dic així, de tu a tu, i no perquè vagi borratxa, trompa, èbria, pet, gata com una sopa, sinó perquè te tenc una estima especial, ja ho saps, i sempre fa més il·lusió fer aquest tipus de confessions en un context de celebració. No ho sé, tu: la gent mudada, retrobant-se després de mesos d’alienació laboral i la monotonia dels seus matrimonis, bevent, espipellant, presentant-se els uns als altres... i enmig, el xampany. Sempre el xampany. M’encanten les bombolles, a tu no?

Em vaig enamorar del meu home quan érem joves sí, encara que no ho sembli jo no he anat sempre així, de quiròfan en quiròfan per la vida i despreocupats. Ell no era precisament un home agraciat. Suava molt i, potser precisament per això, el seu crani ja mostrava els primers efectes d’una alopècia juvenil molt acusada. També tenia panxa, però no m’importava. M’agradava mirar-me’l mentre s’enviava glops i glops de cervesa com ho fan avui els joves que fan balconing i que van a l’Oktoberfest. Em semblava tot un mascle.

I tampoc et pensis que el seu món interior fos gran cosa: era un jove més aviat mediocre, convencional. Quasi no llegia i no se n’empegueïa. Era molt d’aquí, però encara més espanyolista. Encara record una foto que duia a la cartera, entre bitllets i bitllets de deu mil pessetes, de quan ell era petit i la padrina el vestia de balilla i el feia desfilar per dins la casa. Potser encara tenia el seu punt de tendresa i tot, el pobre.

Perquè una altra cosa no, però a la família la tenia mitificada. Allà ho havia après tot, amb aquesta saviesa que només es transmet a partir de les generacions i les clatellades que es professen, i allà mateix ho deixaria. En un sac buit. Feia feina per a son pare a la fàbrica de pneumàtics de ca seva, nova de trinca. Es pot dir que era un càrrec digital, ara que això s’usa tant. Triat a dit, vaja. No vivia dels seus mèrits però en aquells moments jo no me’n temia o no me’n volia témer i em limitava a estar orgullosa del seu estatus social. O, qui sap, m’obnubilava en pensar que un dia jo podria ser la dona del fabricant de pneumàtics. Una primera dama.

I així va anar tot. Tampoc és que la nostra relació amorosa tengués res més especial que les altres. Després d’uns quants mesos de fer-ho d’amagat al llit dels seus pares, pel morbo que ens feia o pel que no ens trobin o pel jo què sé, em va presentar a la família i, sense que tengués temps de dir si sí o si no, va decidir que ens casàvem perquè trobava que tenia fusta de mare i de bona esposa. Que era una dona sofridora. Fill de la gran puça...

I perdona que t’ho digui d’aquesta manera, ja sé que passeig una bona sól·lera, però en això tenia tota la raó del món: en aquesta vida sempre he estat una dona molt soferta. Molt soferta perquè aquest home meu m’ha sortit ben carregat de manies.

Jo no en vull, gràcies. Som intolerant a la lactosa. I tu, reina, vols canapès?

Idò el que et deia: un neuròtic. Mai no he pogut sofrir, per exemple, aquella dèria seva de col·leccionar figuretes de jardí. A hores d’ara, a ca nostra, ja en tenim de tota casta i tota mida: nanets, angelets, fades, bruixes, pageses, nenúfars, budes, brolladors, dones trobades nues, desprevingudes davant els ulls lascius de l’escultor... Per regalar-ne, creu-me. Una inutilitat.

Perquè la memòria se’m reviscola, amb aquesta mona que duc damunt, i les coses em tornen i em fan el mateix mal i la mateixa ràbia que el primer dia. Com ell i la seva punyetera obsessió de dur sempre les ungles netes, impecables. De cuidar-se les cutícules, llimar-se les impureses, eliminar-se els padastres. Només li faltava pintar-se-les per fer-s’hi més coses que jo, a les ungles, i tanmateix no puc evitar veure deu botifarrons cada vegada que pens en els seus dits. Tanta història per tenir-los nets per després grufar-se el nas tot el dia!

El que tampoc he entès mai és la seva devoció per l’ordre establert, i quan dic ordre m’hi referesc en tots els sentits: al jardí, al carrer, en l’estructura social, però, sobretot i per damunt de tot, al seu escriptori. Pobra de mi, si mai he provat de tocar-li alguna cosa de damunt la taula! La resposta sempre ha estat la mateixa: mala cara i indiferència. Indiferència i mala cara.

Però jo amb la indiferència sí que no puc. Jo he nascut per ser una dona complaguda, realitzada, i no una mestressa de casa rica, podrida de pessetes i d’euros, això sí, però inflada de diazepans. Als pocs anys de matrimoni ja vaig sentir com ell m’avorria, i com avorria també els nins, fins al punt de no mirar-me de cara a l’hora de dinar o sopar, com si jo fos la cuinera d’un hotelet amb pensió completa on s’hi estava una temporada. Indiferència, indiferència per tot.

Ni una amant, m’ha tenguda. Una amiga, una fulana, què sé jo. Ni tan sols amb un home m’ha sabut ser infidel, cony! Tan poc li he importat en aquesta vida? I això no és tot, creu-me perquè no és tot. La seva indiferència m’ha xuclat tota la sang que tenia a les venes i jo, perquè m’hi circulés alguna cosa, me les he hagudes d’arreglar amb el que he tengut a mà al celler de ca nostra. Vi, conyac, herbes... el que arreplegava, però sobretot, i té gràcia que ho digui ara, xampany: la Veuve Clicquot m’ha estat la millor amiga que hagués pogut tenir. Perquè aquest home meu m’ha fet tan infeliç, m’ha avorrida tant, a mi que tenia el pla perfecte, a mi que havia de ser la dona del fabricant de pneumàtics, d’una fàbrica de poble, sí, però fàbrica al cap i a la fi, que l’únic que he pogut fer en el meu temps lliure, que és tot el meu temps, ha estat beure. Beure i xumar per no plorar i per convèncer-me de no matar-lo durant una de les seves sestes interminables.

Perquè et diré una cosa, reina, i no et pensis que te la dic per la moixa, per la turca, per la merda que duc damunt. Te la dic a tu perquè sé que com a germana seva el vares estimar molt en vida i no sé quan ens tornarem a veure, després d’aquest vetllatori. Si ell no hagués mort d’avorriment, jo mateixa l’hauria eliminat.
 

Il·lustració: Marina Pessarrodona

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Un projecte impulsat per joves vol estripar els prejudicis que s'associen al barri
01/01/1970
El DeltaChamber Music Festival homenatja la música de cambra
01/01/1970
El Festival de Sitges celebra mig segle de vida amb una exposició
01/01/1970
El CCCB impulsa un cicle de cinema a la fresca per trencar estereotips de gènere
01/01/1970
«Quan dirigeixo, faig de pare; quan escric, faig d'home; quan actuo, faig l'idiota»
01/01/1970
«Si un gat negre es creua en el teu camí, vol dir que l'animal va cap a algun lloc»
01/01/1970
Un anunci sobre el futur possible d'una nena que comença l'escola
01/01/1970
Una animació ens convida a avançar per la vida malgrat tots els malgrats